En un marge molt estret de temps, Xavi i Pep Guardiola han fet referència al factor clau que decidirà la temporada: la capacitat de mantenir la tensió competitiva. Aquest és el repte que té el grup blaugrana. Un cop instal·lat en un nivell de funcionament i de rendiment tan alt que provoca onades d'elogis, la tendència a relaxar el múscul de l'autoexigència és gairebé un acte reflex, totalment involuntari. I en podem veure indicis i no en els resultats, sinó en aspectes més vinculats al joc. Petits, si es vol, però que serveixen d'indicador. Per exemple, el nombre d'ocasions de gol concedides en la copa contra el Betis (a casa i a Sevilla) i en l'anada contra l'Almeria, especialment en els primers minuts de joc. Sí, sabem que l'altre equip juga i que la perfecció no existeix, d'acord. Però la sortida de pilota des del darrera va ser, en algunes fases, menys fluida contra l'Almeria i es van produir (també contra el Betis) més pèrdues de pilota en la transició des de la zona d'iniciació a la de creació. Aquests petits senyals, que segur que no passen inadvertits al cos tècnic, són els que marquen el nivell de tensió competitiva de l'equip. De fet, el nivell el marca, cada partit, el rival contra el qual competeixes. I fins ara, Madrid inclòs, el Barcelona no ha trobat ningú que el fes competir, de debò, fins al minut noranta, en cap partit. És aquí on entra el factor de la tensió al qual Xavi va posar nom. «Mourinho és un tio que ens motiva, als culers ens posa en tensió», va dir a Onda Cero. Guardiola va anar en la mateixa línia després del 5-0 contra l'Almeria: «El Madrid té molta culpa del nostre nivell.» Ara, quan entrem a la part decisiva de la temporada, tot i que se sap que el Barça és sinònim de regularitat i que l'entesa entre els jugadors de la zona de creació i de finalització és superba, hi ha només una pregunta que encara no té resposta: en un escenari d'haver de remuntar dos gols en contra en un matx decisiu de lliga o en una eliminatòria de lliga de campions, el Barça no trobarà a faltar la tensió competitiva que genera jugar partits molt igualats durant molts minuts? La resposta teòrica no admet dubtes: és capaç d'això i molt més. De fet, contra el València en la lliga va aixecar un 1-2, tot i que contra l'Hèrcules a casa (reconeixent que als jugadors els pesaven les cames per estar en plena pretemporada) no ho va fer (0-2). Però mirant més enrere, hi ha un altre exemple en què la resposta és negativa: les semifinals de la lliga de campions contra l'Inter de Mourinho. Guardiola ja va verbalitzar l'efecte que va provocar l'eliminació: «Us en devem una i aquests no fallen.» És l'hora de comprovar-ho.