lA ZONA AMPLA
XEVI MASACHS
La precisió i la pressió del linier
El famós rebuig d'Albiol a Sevilla ha reobert el debat sobre la conveniència d'ajudes tecnològiques puntuals en el futbol. L'ús de l'ull de falcó per saber si una pilota ha traspassat la línia de gol, per exemple, no hauria de fer cap mal. Un munt de repeticions no han servit per posar d'acord els que hi volem veure gol i els que no. Però encara que la televisió hagués aclarit des de diverses perspectives que la pilota havia passat mig pam, a qui s'hauria de relativitzar la responsabilitat (i no ha estat així arreu) és a Fermín Martínez, aquell assistent conegut com Fermín, el del banderín. N'ha tingut més d'una, de polèmica, però aquest cop no se l'hauria de culpar. Si no veu la pilota a dins no pot concedir gol, de la mateixa manera que, si no té clar que hi ha fora de joc, no ha d'aixecar la bandera.
Sempre m'ha encuriosit la figura del jutge de línia. L'àrbitre principal sol acaparar tot el protagonisme, però la feina de l'assistent exigeix segurament més concentració i tot. Si ens poséssim algun dia a la línia de banda i els intentéssim imitar, ni que fos en un amistós, no ens exaltaríem tant quan s'equivoquen per mig cos. Exposats constantment a jutjar si hi ha fora de joc, han de tenir sempre com a punt de referència l'últim defensa –comptant que darrere hi ha el porter– però alhora saber amb exactitud quan es fa la passada. Mirar a dos llocs ha de costar molt, i treballar per oïda –molts estan atents per sentir l'impacte del xut en la passada– no sempre és factible. I quan el ritme de joc és accelerat i la circulació és fluïda, l'exigència creix.
També és peculiar la seva manera de córrer. Quan els moviments dels defenses i els davanters són ràpids, els toca esprintar, però amb el coll girat, perquè han d'estar pendents sempre de la posició dels protagonistes. I quan no han d'anar tan ràpid, han de saber moure's lateralment. I encara hi ha altres condicionats, com el sistema d'intercomunicació entre els àrbitres. Una ajuda que es pot arribar a convertir en una trampa, perquè si al que mana li arriba un so espontani o un esbufec exagerat, corre el risc de confondre's, pensar que li marquen fora de joc i acabar esbroncant l'assistent per haver-li fet aturar el joc.
El mèrit en els assistents és el risc. I arriscar vol dir tenir el braç quiet, aguantar sense aixecar-lo fins a tenir clar que hi ha fora de joc, en comptes de fer la feina fàcil d'anar invalidant jugades i carregar-se el partit. Una responsabilitat, la dels liniers, prou complexa, que demana molta precisió. És evident que no sempre hi ha el camp la velocitat de circulació del Barça o les anades i tornades de l'Atlético, i hi deu haver partits en què caminen més que corren. Però no m'hi veuria pas amb cor.