No té res de particular que la final de la copa la disputin els dos caps de la bicefàlia tradicional del futbol espanyol. Sorprèn més que el Barça i el Madrid hagin trigat més de vint anys a tornar-s'hi a trobar. L'últim cop (1990), la quinta del Buitre marcava el pas futbolístic a la península i el Barça planejava sortir de la crisi (Sevilla 86 i Hesperia 87) i la vulgaritat per mà de Johan Cruyff i d'un dream team llavors en estat de gestació. La final, a València, la va guanyar el Barça, contra pronòstic, perquè tenia més fam i necessitava un argument per salvar la temporada, el cap del tècnic i tot un projecte.

És especialment oportú recordar aquell últim precedent, perquè en futbol res no està escrit fins que passa, i un cop passa ja és massa tard per canviar-ho. I avui, és el Barça el que té la paella pel mànec en tots els sentits i, en canvi, és el Real el que necessita desesperadament algun argument per salvar moltes coses; la temporada, el projecte (?), un tipus especial i, fins i tot, un ésser superior. La cita del 20 d'abril (també a Mestalla?) és en aquest moment l'únic salvavides real a la vista.

Dos mesos de coartada és el que ha guanyat Mourinho. Després de firmar un contracte de millor del món, d'exhibir a discreció el seu palmarès, de provocar aquí, allà i més enllà i de passar-se per l'entrecuix la pau interna i la imatge externa del Madrid, Mou només millora Pellegrini en capacitat de supervivència. La lliga és a l'equador, la Champions en vigílies dels vuitens i la final de copa el manté viu en tots els fronts.

Val més això que l'exèrcit d'excuses –totes delicioses– que el tècnic madridista ha anat posant en fila per repel·lir la pressió acumulada del seu projecte. Pot semblar patètic en un entrenador que va de crack i cobra 10 quilets per temporada, però no s'enganyin, és un exercici més del «tot val si al final acabes guanyant», que és el principal manament de la llei de Mou. No importarà gens haver-se classificat amb futbol de mínims, patint o gràcies als dos gols usurpats al Sevilla, si al final el Madrid guanya la copa contra el Barça.

L'avantatge de Guardiola és que els seus jugadors ja saben el pa que s'hi dóna amb Mourinho i l'habilitat camaleònica dels seus equips. O no recordem com d'inofensiu semblava l'Inter de Mou fa un any en la lligueta de la Champions i com va acabar arrabassant al Barça el bitllet a la final del Bernabéu...

En la final de València del 1990 el barcelonisme va començar a mutar sense ser-ne conscient. Vint-i-un anys després, ha deixat de ser poruc, victimista i resignat per mostrar-se segur, optimista i confiat. Molts culers preferien el Madrid al Sevilla en la final, conscients de l'excel·lent moment del Barça, pensant que els cinc últims clàssics els ha guanyat el seu equip i recordant la superioritat aclaparadora dels de Guardiola el 29-N passat.

És mil vegades millor aquesta actitud que la contrària, però també ha de quedar clar que desterrar de les previsions la imatge raquítica del Real Madrid de la maneta és justament la clau perquè Mourinho no torni a passar la mà per la cara al Barça. Ni en la copa, ni en la lliga ni –vés a saber– en la Champions.

És cert que l'encefalograma futbolístic dels blancs és cada cop més pla; que els titulars arrosseguen tota la responsabilitat, moltes urgències i un excés de tensió; que cap estadística desmenteix la condició de favorit del Barça. I que el Barça no afluixa. Però això són les flors i violes d'avui. Les de la primavera s'hauran de continuar cultivant.