No, el títol no és cap exabrupte d'un madridista recalcitrant. És l'evocació entre irònica i tètrica de l'última final disputada entre el Barça i el Real Madrid, fa 21 anys, després de la qual es va formular una de les declaracions més recordades a l'hora de repassar la relació entre els dos grans clubs de la lliga. La va dir l'aleshores lateral dret Chendo, ara delegat del Real Madrid. El 20 d'abril, l'home en qüestió s'asseurà al costat de José Mourinho a la banqueta blanca de l'estadi de Mestalla, on segurament es jugarà la final. El que no sabem és si, en cas que el Barça torni a guanyar com aquella nit de fa 21 anys, insistirà en el mateix. Recordem-ho fil per randa: «Ens ha guanyat un equip sense espanyols. El Barcelona és un conjunt d'estrangers.» De ben segur, més d'un català considera que mai en la seva vida Chendo ha dit una veritat tan gran.

Aquella final va ser especialment calenta. Si no va marcar un gran canvi de cicle, ho va semblar. Conjunturalment, es presentava com l'última carta de Johan Cruyff. «Si haguéssim perdut, no hauríem pogut allargar més la nostra vida com a entrenadors del Barça. D'alguna manera, va ser un punt d'inflexió.» Es multipliquen els «què hagués passat si...» quan se senten les paraules de Rexach, segon entrenador d'un dream team que l'abril del 1990, contra la quinta del Buitre, va aconseguir el primer títol d'una llarga llista.

Però si va ser fonamental per al Barça, perquè el Johan Cruyff entrenador guanyés crèdit i temps davant el president Núñez, la final de copa del 1990 va inaugurar un nou escenari per a les relacions Barça-Madrid. Aquest percepció es desprèn un cop llegides les declaracions d'alguns futbolistes blancs. Especialment la de Schuster. Després de fer l'apunt sobre estrangeria, Chendo es va queixar amargament: «Ens han guanyat injustament. I ha estat culpa de l'àrbitre», va dir. S'hi va afegir Fernando Hierro, com no. Aquella nit el van expulsar: «És curiós que en les úniques dues faltes que he fet m'han mostrat targeta groga. Cap de les dues era mereixedora de targeta.» Hierro hi posa un colofó memorable: «Ens ha guanyat un gran equip, però no un equip gran.»

La mirada freda i sempre àcida de Bernd Schuster, llavors madridista, va desacreditar les lamentacions dels seus companys al·ludint, justament, a la història: «Culpar l'àrbitre de la derrota és una cosa que ha fet sempre el Barça quan perd la lliga. Nosaltres no som així. S'ha de saber perdre.» Schuster, que set anys abans havia regalat un parell de botifarres a l'afició del Madrid després del gol de Marcos Alonso, va buidar el pap amb el victimisme blaugrana. En tot cas, l'alemany va fer diana amb aquella declaració. No combregava amb la imatge d'un Madrid queixós i un Barça guanyador. Alguna cosa estava canviant. Probablement, es podria trobar en aquella nit de final de copa la gènesi del que, en els anys successius, prendria la forma de dream team.

La història explica que de vegades noranta minuts i un resultat final són molt més que el que semblen. Que les conseqüències poden multiplicar-se fins a l'infinit i dibuixar una nova realitat. Un nou ordre. Allò va capgirar la història del Barça, va ser l'inici d'un nou capítol que des d'una visió global es pot dir que encara no ha acabat, que continua.

Els estrangers de Chendo van robar la copa al Madrid de la quinta del Buitre i als despatxos blaugrana van decidir donar continuïtat a aquell projecte que Cruyff havia treballat durant dos anys. Dos anys de sequera que es van trencar a València. Ja amb més oxigen, Johan va continuar el projecte. Una nova manera d'entendre el futbol. Transgressora i alhora respectuosa amb els principis originaris de l'esport de la pilota. Les coses estaven canviant.