Tres links, Di Stefano, Guardiola, i Cesc, serien suficients per fer-nos una idea ràpida de la perfecció imperfecta en què viu aquests dies el planeta Barça. Però la temporada de la maneta mereix la concessió d'elevar anècdotes a categoria per completar el quintet amb dos noms més, Mourinho i Shakira. Si cliquem Di Stefano, ens adonarem ràpidament de l'impacte que genera el Barça de Guardiola en el món del futbol. Apareixeran les 16 victòries consecutives en la lliga, que superen la marca del Madrid de Di Stefano (15) mig segle després, però si continuem navegant veurem que l'equip col·lecciona rècords, com els 10 triomfs seguits fora de casa, la millor volta de la història (52 punts) o els 61 punts i 70 gols sumats en 22 jornades d'una lliga que s'intueix un altre cop estratosfèrica.

Pocs clics més enllà ens mostraran un equip i uns jugadors que surten aplaudits de molts camps i també testimonis de tècnics i jugadors rivals que s'hi refereixen com un «equip universal, de tots» (Quique S. Flores), un «equip de la gent» (Pandiani), un equip «fora del que és normal» (Reina) o «un equip d'un altre nivell» (Fernando Torres). I veurem que l'efecte Barça traspassa fronteres i omple portades internacionals, com la de L'Equipe, que titulava «Una cosa mai vista», i anàlisis, com la del Wall Street Journal preguntant-se si aquest Barça és el millor equip de tots els temps. No parlem de qualsevol cosa.

El segon link és per desengreixar. Cliquem Mourinho i descobrim que ha ingressat al club de fans de Messi, amb antecessors il·lustres, com Bernd Schuster i Juande Ramos, i especialistes en comunicació (branques civil i criminal) com Eduardo Inda (director de Marca), entre d'altres. Mou ha acusat els rivals del Barça de regalar els partits; els àrbitres, de regalar al Barça els punts, i ara els defensors de Messi, de regalar-li immunitat, al contrari que a Cristiano. Fa el ridícul i parla la impotència per canviar les coses, però compte, al Portugal-Argentina, 2 faltes a Cristiano i 5 a Messi.

El link Shakira –més guarnició– ens remet a la foto de grup que la relaciona amb Piqué. No preocupa la cosa, però sí el muntatge de l'entorn, que ens porta a comentaris tan periodístics com ara: «El Barça de Shakira –estrella mundial– supera el Madrid de Carbonero –treballadora de Tele 5–». Impressionant!

El link Guardiola –tornem a la teca– ens porta a la renovació més justificada de la història. Ha construït el somni del barcelonisme: títols, espectacle, autoestima, història, confiança i futur. Ha emmarcat el camí a seguir: estil Barça, planter, mètode, ambició sense límits, tones d'humilitat i, com a lema, un inconformisme que li permet fer autocrítica cinc minuts després d'haver fet història. O acceptar la renovació, però firmar per només un any. En tot cas, més Guardiola és continuïtat per a l'equip i el projecte i gruix per a una etapa històrica.

Una magnífica notícia per al barcelonisme –«i mala per al Madrid», Preciado dixit– que contrasta amb el que circula sobre el cinquè link, Cesc Fàbregas. El fitxatge de Cesc pel Barça comença a fer pudor. Ell vol venir. Guardiola, la plantilla i l'afició volen que vingui i fins i tot en el Nou Testament, capítol 15, trobaríem fonaments ètics per al retorn d'aquest fill pròdig de la Masia. Per si faltés res, el responsable esportiu de la junta el va qualificar fa menys d'un any d'«operació molt fàcil». I no obstant això, el Barça no deixa d'emetre un missatge defensiu, enrocat i pessimista, que sembla deixar el 99% del traspàs en la capacitat de Cesc de forçar-lo. Mal senyal.