«El meu temps s'ha acabat i és hora de marxar», afirmava Jerry Sloan en conferència de premsa. Larry H. Miller tenia raó. L'amo del Jazz des de la prehistòria, mort fa un parell d'anys, va pronosticar un dia que Jerry Sloan seria entrenador de la franquícia de Salt Lake City fins que ell volgués. Aquesta sentència, que tants presidents fan miques en frívols exercicis de frivolitat dia sí i dia també, no era gratuïta en boca de qui va ser pronunciada i referint-se a qui es referia. Pocs dies després d'anunciar-se la seva renovació per al curs vinent –ara que tot el que fa Pep Guardiola és paraula de Déu, recordarem aquí que Sloan sempre ha renovat any a any i sense agents pel mig–, el tècnic dels Utah Jazz des de'n feia 23, renunciava al seu càrrec, fatigat, sense desig per entrenar. Si hi ha poques coses en el món del bàsquet que poden robar protagonisme a la copa mentre se celebra, aquesta n'era una.

A punt de fer 69 anys, i després de gairebé 45 en l'NBA –primer com a jugador i després com a entrenador–, Jerry Sloan és el millor entrenador de bàsquet de la història sense un títol que ho justifiqui. Únic entrenador professional en guanyar 1.000 partits amb el mateix equip, en el seu cas el fet d'estar des del desembre del 1988 en la mateixa banqueta té molt més significat que tot el que aquí denota el fet quantitatiu. Sloan, que va substituir de manera temporal un altre mite de Utah, Frank Lyden, ha fet dels seus equips un exemple perpetu i complet d'allò que tot entrenador de tot esport col·lectiu cerca: que la qualitat del jugador sigui efectiva expressant-se des del grup. Així han interpretat sempre el bàsquet els Jazz, i així, llevat de tres temporades, han anat sempre al play-off sota la seva direcció. Amb Stockton i Malone, als quals va dirigir 15 temporades, va elevar a categoria d'art el joc de 2x2, fonament etern del joc col·lectiu, i amb ells, i contra el millor jugador de tots els temps, Michael Jordan, va arribar a dues finals de l'NBA. La del 1998, i fins que no es demostri el contrari, la millor que es recorda. Cap jugador que ha passat pels Jazz ha jugat el seu millor bàsquet en un lloc que no fos Salt Lake City. Això no és una llegenda, és un realitat, i Boozer (Bulls), el penúltim exemple. Incomprensiblement no ha estat mai tècnic de l'any, cosa que no seria un escàndol si en les 23 temporades en què ha estat tècnic dels Jazz haguessin designat entrenador de l'any Phil Jackson o Red Auerbach. Però això a ell li rellisca en proporcions bíbliques.

És hora d'apagar la tele, de silenciar la ràdio i d'ignorar els diaris. Toca tornar a casa, a McLeansboro, Illinois, a la granja que posseeix i on podrà acabar la vida dedicat a la seva gran passió, la col·lecció i restauració de tractors vells. Amagat sota una gorra John Deere semblant a la que va portar quan va anar a la cerimònia que el va introduir al Hall of Fame, d'aquí a uns anys algun periodista anirà a visitar-lo i li preguntarà pels Jazz d'aleshores i Sloan no sabrà que dir-li perquè no coneixerà ningú que en formi part. «Sigues tu mateix», va dir a Tyron Corbin, a qui els Jazz han nomenat substitut seu.