El nou secretari general de l'esport, Ivan Tibau, aconsella als esportistes que no facin manifestacions públiques de preferència per la selecció de Catalunya si no volen, en paraules seves, que el seu futur esportiu sigui zero. Aquest gest, tan senzill, tan desitjable i de valor incalculable si el fes un primera espasa en plenitud de la seva carrera, el va fer el mateix Ivan Tibau fa uns anys quan va dir que no jugaria més amb Espanya. Des del possibilisme que impera en el nou govern català, entenc el consell del màxim responsable esportiu. Però confio que al mateix temps que públicament diu el que diu, posarà els seus recursos al servei de la causa i que en la llista d'objectius hi deu figurar aconseguir un pronunciament d'un esportista català de nivell mundial, dels indiscutibles, dels inqüestionables. Que són molt pocs. No cal dir noms, tots els tenim al cap, i es poden comptar amb els dits de les mans. A aquest nivell, els gestos són molt importants perquè creen estats d'opinió. Ja va ser un gest la senyera de Xavi i Puyol en la final del mundial, impossible de criticar després d'aquella gesta esportiva ni pels anticatalanistes més viscerals que temps enrere havien dit bajanades sobre els seus mitjons rojigualdos abaixats.

El gest que ha creat més rebombori aquests dies és el de l'entrenador del Girona, Raül Agné. A Osca no va actuar com a entrenador, sinó com a ciutadà exemplar, persona normal dotada d'equanimitat i ponderació davant la barbàrie del feixisme cultural i lingüístic que ha triomfat –temo que per molts anys– a tots els territoris que no són Catalunya, tinguin o no el català com una de les seves llengües pròpies. Agné és nascut a Mequinensa; bonic municipi del Baix Cinca per a nosaltres, provincia de Zaragoza en terminologia espanyola. El sapastre que li va exigir que parlés en castellà –quan ja ho havia fet i quan mai s'havia negat a traduir– deu estar convençut que Agné és una anomalia en les regles del bon espanyol. Pitjor per a ell –i per als que pensin igual– perquè l'època de la pedagogia ja ha quedat superada per la reiteració en els fracassos. El que no és tan normal és que la Sociedad Deportiva Huesca pengi una nota de disculpa als mitjans locals i espanyols, com si d'un d'aquests no hagués partit tot el conflicte. Parlant de gestos, se n'ha trobat a faltar un, el del Girona fent costat al seu entrenador en una qüestió tan sensible com aquesta i que tinc la sospita que el tècnic ha resolt amb una naturalitat i una normalitat que no crec que estigui a l'abast de molts dels directius del club gironí. I, fent cas a Raül Agné, tema tancat.