CULTURA DE CLUB
RAMIRO MARTÍN-LLANOS
Viure amb veu pròpia: Messi és Kubala
Aquest article va néixer a partir de la carta d'un lector lúcid, Lluís Solà Dachs. Es va posar en contacte amb el diari perquè no oblidem Kubala a l'hora d'enumerar els grans jugadors de la història del futbol. Ho deia per una llista feta per qui firma aquesta contraportada. La conformaven quatre jugadors: Maradona, Di Stéfano, Pelé i Cruyff. «Per mi i per tots els que el vam poder veure, Kubala sempre serà el millor de la història», deia el testimoni dels anys daurats de Laszy. Era una manera tendra de dir que la història globalitzada de la FIFA ja pot dir el que vulgui, perquè la memòria col·lectiva d'una afició està segellada amb foc.
El nom de Di Stéfano ens va tornar a col·locar al davant una disjuntiva semblant. Amb molt bona voluntat, Quique Sánchez Flores va passar fa unes setmanes per la sala de premsa del Camp Nou per deixar anar una perla: «Messi és el Di Stéfano del segle XXI.» Valdano li va contestar l'endemà. «Si algú pot ser Di Stéfano, aquest és Cristiano Ronaldo.» Ningú del Barça va dir que Leo era Kubala.
Sembla un detall. No ho és pas. Una manera pròpia, no aliena, de viure i veure les coses ens acosta a la felicitat, a la plenitud com a club, comunitat, poble, país, nació...
Per si de cas, l'anècdota ens recorda que més que fets, el que hi ha són maneres d'interpretar la realitat. Una màxima vella, certa i perillosa quan les caixes de ressonància mediàtica són cada dia tan desproporcionades. Gegant a Madrid. Petita, molt petita, a Barcelona.
Caldria només repensar el duel Messi-Cristiano i col·locar-lo en un marc diferent. Si, per exemple, CR7 jugués encara al Manchester United i Andrés Iniesta ho fes al Real Madrid, quin seria el duel d'asos? I si en lloc de Cristiano fos Xavi el capità del Madrid? Llavors, a partir de quina realitat futbolística (l'estadística, l'opinió, la suma de títols) pot convertir-se en indiscutible que és Cristiano la contrafigura de Messi? La premsa de la capital no en té dubtes. I com a premsa poderosa, la seva veritat s'imposa.
Avui, l'agenda mediàtica la marquen els mitjans de la capital d'Espanya. I, d'alguna manera, la política de comunicació del Real Madrid i el Barça alimenten el fenomen.
Vegem-ho. La política del Madrid és monolítica. «Generalment es poden formular set o vuit preguntes. És difícil que un mitjà no madrileny pugui fer preguntes en una roda de premsa del Madrid», explica Carles Fité, el corresponsal de RAC1 a la capital. Fité, que abans treballava a la COPE, és un bon coneixedor de la premsa de la capital. «Hi ha detalls que t'indiquen una idea molt clara: tot convergeix en Mourinho, que és l'únic que parla i a qui, a més, no pots repreguntar perquè et treuen el micròfon un cop feta la primera qüestió.» Ho té tot tan estudiat, Mourinho, que el moderador de les seves rodes de premsa ja sap que en el divuitè minut de la compareixença s'ha de fer l'última pregunta, en anglès i per a Real Madrid televisió. Preguntes dels mitjans catalans? Mai o gairebé mai.
A més, res de rodes de premsa cada dia. L'última, d'Emmanuel Adebayor, va trencar una sequera que s'allargava des del 30 de desembre de l'any passat. Un mes i mig sense paraules dels jugadors.
Una cosa impensable al Barça, en què cada dia d'entrenament se celebra una roda de premsa amb algun jugador del primer equip. Guardiola, el primer entrenador de la història del club que no ofereix entrevistes personals, equilibra aquesta determinació –alhora respectable i reprovable– sent l'únic entrenador d'un club gran d'Europa que no estableix límit de temps en les seves compareixences.
En aquesta política d'aixeta oberta s'imposa la veritat, anem a dir-ho així, de la capital. El pes específic dels mitjans espanyols ofega qualsevol altra manera d'interpretar el que passa. El que és curiós és que sembla una realitat impossible de variar. Un escenari en què el que digui Adebayor importa moltíssim a Barcelona, però el que pugui opinar Bojan interessa zero a Madrid. Un escenari, al cap i a la fi, on el mite és Di Stéfano, no pas Laszy.
Començar a canviar-ho, viure amb veu pròpia, depèn també de petites coses com ara dir «Messi és Kubala», una frase que potser firmaria el senyor Solà Dachs.