Les nou del vespre de diumenge. A Barcelona, la temperatura ronda els 15 graus i el cel està serè. No amenaça pluja. Al Camp Nou, tot està preparat. Més de 80.000 persones s'apilonen a les grades. El Madrid està a dos punts i no es pot fallar. El rival, l'Athletic de Bilbao. Un equip que ja va arrencar un valuós empat al coliseu blaugrana en la copa del Rei. No serà fàcil. Caparrós fa setmanes que estudia el partit i prepara una teranyina al mig del camp. El defensa Koikily també ha esmolat els ganivets per intentar aturar Messi. El típic rum-rum blaugrana ja se sent abans de començar. Els més pessimistes ja temen l'alè de Mourinho.

Em fixo en un espectador que s'asseu a prop del meu seient. No hi entén, de pessimisme. Ni d'optimisme. Ni tampoc de sentiments més enllà de futbol. Segurament no sap ni qui és Mourinho. Ni què significa la rivalitat entre Barça i Madrid. Ni la distància que separa els dos conjunts. Només té ulls per a una persona. Per al seu ídol. Per a Messi. Es tracta d'un petit turista alemany que amb prou feines arriba als cinc anys. Assegut a la falda del seu pare, només crida quan toca la pilota Messi. Rosset. Amb uns marcats trets germànics, els ulls li espurnegen durant tota la nit. La bufanda, blaugrana és clar, li embolcalla el coll. «Messi, Messi», repeteix una i altra vegada. No se'n cansa. Però el 10 del Barça sembla que no té el dia. No troba cap forat entre la defensa bilbaïna. S'entrebanca. Cau. Renega. Es queixa de la gespa. Falla el seu driblatge diabòlic.

El Barça arriba al descans guanyant per la mínima. Però, Messi continua capficat i el seu menut admirador, també. Messi no marca, però l'infant el continua animant com si li anés la vida. «Messi, Messi», s'esgargamella. El Bilbao empata. La tensió puja pels núvols. Penal no xiulat sobre l'astre argentí. Mocadors i insults contra l'àrbitre. Sort que el petit turista alemany no entén ni fava del que diu la gent del seu voltant. Ell continua en el seu món messiànic.

Arriba el minut 78. Alves fa una de les seves clàssiques cavalcades per la dreta. Centra. Messi marca! L'èxtasi. El Camp Nou, com diuen els tòpics futbolístics, s'enfonsa. El Madrid, a cinc punts. Tot el patiment ha valgut la pena. Partits com aquests fan equip. Les crítiques desapareixen. Tothom elogia l'esperit dels de Guardiola. I el nostre petit amic, bocabadat. Ara, els seus crits a favor de Messi es fonen amb la resta d'espectadors. Ha tingut premi. El seu ídol no l'ha decebut. Ni a ell ni a la resta de la parròquia blaugrana. Com sempre. Messi ha demostrat una vegada més que és el número u.