A la pell de brau, el món i l'entorn del fut­bol és Cal Matrix, pura rea­li­tat vir­tual, al·luci­nació sis­temàtica. Quan no t'esbor­ren un juga­dor de la info­gra­fia, ai, per veure si cola i mani­pu­len mili­ons d'ànimes, es decla­ren aver­go­nyits, vés per on, aquells matei­xos direc­tors inven­tors de villa­ra­tos pels que reben copets a l'esquena del poder al que ser­vei­xen com peta­ners. I es decla­ren peri­o­dis­tes hones­tos, els paios. El pene­di­ment els dura menys que una res­saca, perquè a l'endemà són capaços de traure Mara­dona, Ibra­hi­mo­vic, els baguls de la Piquer, Millán-Astray o un ull de falcó ben guerxo que tira les línies tor­tes, si amb això jus­ti­fi­quen l'abast de les seves fanàtiques dèries, con­sis­tents, al cap i a la fi, en demos­trar a la parròquia afí que el món va com va perquè el Madrid ja no venç de car­rer. I fins aquí podíem arri­bar. Si les mas­ses es revol­ten a causa del Face­book i ja no ens cre­uen quan pro­cla­mem si és fora de joc o no, més val fer cas al calen­dari maia i que peti tot pel 2012. Ja ho diu Mou­rinho: cons­pi­ren fins i tot per traçar el calen­dari. Que per­ver­sos!

Un altre peri­o­dista, el polonès Kapus­cinski, escrigué un lli­bre dedi­cat a la guerra del fut­bol, l'enge­gada per Hon­du­res i el Sal­va­dor a par­tir de les bata­lles veïnals per una plaça al mun­dial de Mèxic 70. Tres mil­morts i 300.000 des­plaçats costà aquest epi­sodi, avui recor­dat gai­rebé de broma per sig­ni­fi­car la importància del fut­bol. Aquí, si la gent s'ho pren tan tre­men­da­ment, no estra­nya tam­poc l'aug­ment de la volun­tat inde­pen­den­tista dels cata­lans quan els estu­dis inda­guen per les rela­ci­ons amb l'Estat. La pre­gunta, però, que mai no faran els enques­ta­dors és el per­cen­tatge de gent con­vençuda per la insòlita via del fut­bol, que obre ulls tapats d'altres mane­res. Per Nadal, més d'un par­tit sobi­ra­nista hau­ria d'enviar a Madrid pane­res, cava, neu­les i altres espe­ci­a­li­tats nos­tra­des a força de peri­o­dis­tes allà resi­dents. Ells acon­se­guei­xen alló que líders, eco­no­mia, dèficit fis­cal, història o mil altres argu­ments no han estat capaços. Al final, el Barça durà l'ense­nya de l'alli­be­ra­ment naci­o­nal com ja n'ha por­tat abans d'altres. Tor­na­rem a ser, com és cos­tum del país, un cas únic al món. I tot gràcies a la tos­su­de­ria ali­ena. Només ens hi tor­nem quan bur­xen a base de bé.