Dos mesos amb el nou govern ocupant els càrrecs i un missatge gairebé monotemàtic: retallades, retallades, retallades. Si es plantegen en sectors estratègics, en pilars fonamentals d'això que anomenem l'estat del benestar com són l'ensenyament i la sanitat, què no hem d'esperar els que vivim de sectors més prescindibles, més superflus, com ara l'oci, el lleure i l'esport.

Un moment. Prescindibles? Superflus?

Sense completar l'oferta d'instal·lacions esportives o abandonant el manteniment de les que ja tenim estarem generant petites espurnes de conflicte que, fusionades, poden tenir un efecte devastador. La pràctica de l'esport és una eina socialitzadora de primera magnitud, un element integrador de nouvinguts i –si es vol, un argument més prosaic però igualment cert en temps de crisi, atur i estretors a final de mes– una magnífica via d'evasió de la dura quotidianitat. En aquest sentit, l'accés a la pràctica esportiva hauria de formar part del paquet bàsic d'ajudes que presten els serveis socials, al costat del menjar, la roba i el menjador escolar. Per tant, compte a l'hora de retallar despeses d'instal·lacions i clubs esportius. La racionalització és positiva per definició, però quan es traspassa el llindar i es converteix en rebaixes té conseqüències socials negatives a mitjà termini.

Sense destinar prou recursos a mantenir els grans esdeveniments de casa nostra –entenguem-nos, la fórmula 1– la perdrem i amb la cursa se n'aniran els milions d'euros d'impacte econòmic que deixa cada any la cursa. Una quantitat que excedeix en molt la barbaritat immoral que s'embutxaca Bernie Ecclestone per mantenir aquesta cursa en el calendari, i de la qual depenen llocs de treball. Passa com amb Ryanair i l'aeroport de Girona, amb Nissan i la Zona Franca i com amb tantes i tantes multinacionals que utilitzen la vella tàctica de l'amenaça –només insinuada o ben explícita– per fer veure que si no paguem nosaltres, algun competidor ho farà, s'endurà la cursa i potser en pagarà més drets i n'obtindrà menys beneficis. És la cara amarga de la competència i el liberalisme, un cercle viciós que no sabem trencar ni podem sortir-ne.

En tot cas, vull pensar que el devessall d'anuncis de retallades respon més a una estratègia de comunicació consistent a fer veure que la crisi és més greu del que ja és, per anar afluixant la soga més endavant. I que ser més papistes que el Papa també és una estratègia per, un cop comprovat que ni amb retallades podem fer la pau veient l'espoli permanent destinat a perpetuar la cultura de la subvenció de la qual viu mitja Espanya, poder plantar-se d'una vegada a Madrid i dir que fins allà haurem arribat. Perquè no hi ha cap altra sortida, creieu-me.