Tots els àmbits estan farcits de prejudicis. Assumim sentències i les convertim en creences, com per naturalesa, sense parar-nos a pensar ben bé el perquè. De vegades pequem de sobrevalorar el que és més proper i menysprear el de fora, però també ens podem equivocar en el sentit invers. Fa anys, a can Barça, s'havia estès molt la tendència de pensar que els que venien de fora milloraven molt el que hi havia a casa. I en aquest context, no paraven de desfilar jugadors. Noms i més noms que arribaven i feien ben poca cosa, i encara més noms que pujaven de baix i havien de buscar-se la vida en altres llocs. Del planter, en destacaven figures puntuals, que per la raó que fos ja cridaven l'atenció abans d'haver-se fet grans de debò. Ni Sergio Busquets ni Pedro són precisament jugadors amb aquest perfil. Tots dos, però, són bons exemples del que es troba ara qui arriba, que ha d'assumir que el rol d'uns quants jugadors de casa, perquè s'ho han guanyat, és preferent. També aquest valor l'han aportat Pep Guardiola i els seus. Els de casa no només han anat guanyant presència, participació, minuts. També s'han guanyat el respecte de tothom que arriba al vestidor.

Les reflexions de Javier Mascherano després del Barça-Arsenal van ser una lliçó d'un jugador d'equip que sap molt bé on és. L'endemà de guanyar-se l'admiració de l'afició, l'argentí va aconseguir augmentar, de ben segur, l'autoritat moral dins del vestidor. A més de la seva humilitat i clarividència, les respostes de Mascherano revelaven precisament aquest respecte que s'han guanyat els de casa. Ara sembla una obvietat, però fa uns quants anys ens hauria costat més imaginar-ho. Xavi no sempre va generar unanimitat entre el barcelonisme.

És evident que han coincidit una colla de jugadors del planter amb moltes virtuts. Si juguen, és perquè són molt bons i perquè han fet mèrits per aconseguir-ho, però també perquè els tècnics no han tingut cap dubte a l'hora d'apostar-hi. Qui hauria pronosticat que Piqué creixeria tant just després de tornar de Manchester? O que Busquets i Pedro assolirien un nivell tan alt? Ara, un jugador amb una experiència contrastada com Mascherano s'ha de conformar («Em faria vergonya queixar-me») a estar preparat per quan faci falta. També li passa a Keita, a Adriano, a Maxwell. Jugadors que han vingut de fora, que fan de complement i que accepten el rol perquè el protagonisme més absolut és per a Iniesta, Xavi, Busquets i companyia. Fins i tot, en certa mesura, a David Villa li toca tenir-ho present perquè, sent una peça importantíssima, sovint és el primer punta substituït. O ho assumeixen, o fan com Touré. Ell s'ho perd.