Ja ho veus, Pep, vam esperar precisament el dia del teu sant, i el del teu pare i el teu fill per dedicar-te aquesta festa tan especial a pocs metres de casa teva i d'aquella ermita de Sant Antoni que tan present sempre tenies. Érem al millor paratge, no creus? I tu, trapella, segur que també hi eres i no et volies deixar veure. Però t'ho vas passar bé, no és cert? Ara bé, alguna llagrimeta també et devia caure –igual que a tots nosaltres– quan escoltaves el que la gent deia de tu i comprovaves com t'estimàvem tots plegats.

Segur que vas haver de fer el cor molt fort per no decidir-te a comparèixer quan en Josep i la Maria, els teus fills, van recitar l'emotiva lletra d'una havanera dedicada a tu i que, de ben segur, dins el teu amagatall, no te'n vas estar d'entonar. Però després ja ens ho va dir el teu pare, que eres tenaç i et sabies sacrificar. I, és clar, ho vas tornar a ser i per això, i encara que et devia costar molt estar-te'n, no volies que et veiéssim. I no se't va pinçar el cor quan la Mireia, la teva companya, ens va confessar que el que més admirava de tu era l'actitud envers la vida, no esperar mai res i considerar que tot el que s'aconsegueix és una cosa extraordinària? O quan Josep Autet, excopilot teu i un cremat del motor com la majoria dels que érem allà, ens va fer una genial síntesi de la teva vida? Ens va explicar que havies nascut en la humilitat, que havies crescut en el treball i havies evolucionat en la cultura de l'esforç i la constància. I que, amb el teu exemple, ara molts poden veure que val la pena lluitar a fons per aconseguir un objectiu sense deixar de ser una persona senzilla i propera. Sàvies paraules que va certificar un altre home que va viure moltes hores al teu costat, l'Antonio Rodríguez, quan va afirmar que ens has marcat un abans i un després.

Pep, el dia del teu sant, Seva, el teu poble, es va engalanar igual com ho havia fet uns quants anys enrere quan vas ser campió estatal de ral·lis. I és clar, de ral·lis i de curses se'n va parlar, i molt, en la festa. Saps qui era aquell vailet que t'esperava quan sorties de fer el cafè a Can Fajula només per veure't engegar un cotxe de ral·lis? Sí, és clar que ho saps, era en Nani. Aquell a qui vas contagiar l'addició per la benzina i anys després va guanyar el Dakar en moto i et va demanar un cotxe per intentar imitar-te. I què et va semblar el que va explicar en Luis Moya del teu murri somriure quan sabies que al tram d'Alpens-les Lloses no et guanyava ni Carlos Sainz? Molt bo, no?

Sebastià Salvadó, el president del RACC, ho va dir clar i català: ets ben parit. I per això, al final de la festa, sabent que teníem ganes de tornar-te a veure i, ja que en Josep Montaner havia vingut a la festa amb el BMW M3 que havia estat teu i en Simón Herrera, amb l'R5 que comparties amb la Pili, la mare dels teus fills, et vas decidir a aparèixer. Primer, majestuós sobre un monòlit. I tot seguit mostrant-nos el teu virtuosisme al volant. Això sí, sense que cap soroll trenqués la màgia d'aquell moment.