Ja ho veus, Pep, vam espe­rar pre­ci­sa­ment el dia del teu sant, i el del teu pare i el teu fill per dedi­car-te aquesta festa tan espe­cial a pocs metres de casa teva i d'aque­lla ermita de Sant Antoni que tan pre­sent sem­pre tenies. Érem al millor paratge, no creus? I tu, tra­pe­lla, segur que també hi eres i no et volies dei­xar veure. Però t'ho vas pas­sar bé, no és cert? Ara bé, alguna lla­gri­meta també et devia caure –igual que a tots nosal­tres– quan escol­ta­ves el que la gent deia de tu i com­pro­va­ves com t'estimàvem tots ple­gats.

Segur que vas haver de fer el cor molt fort per no deci­dir-te a com­parèixer quan en Josep i la Maria, els teus fills, van reci­tar l'emo­tiva lle­tra d'una hava­nera dedi­cada a tu i que, de ben segur, dins el teu ama­ga­tall, no te'n vas estar d'ento­nar. Però després ja ens ho va dir el teu pare, que eres tenaç i et sabies sacri­fi­car. I, és clar, ho vas tor­nar a ser i per això, i encara que et devia cos­tar molt estar-te'n, no volies que et veiéssim. I no se't va pinçar el cor quan la Mireia, la teva com­pa­nya, ens va con­fes­sar que el que més admi­rava de tu era l'acti­tud envers la vida, no espe­rar mai res i con­si­de­rar que tot el que s'acon­se­gueix és una cosa extra­or­dinària? O quan Josep Autet, exco­pi­lot teu i un cre­mat del motor com la majo­ria dels que érem allà, ens va fer una genial síntesi de la teva vida? Ens va expli­car que havies nas­cut en la humi­li­tat, que havies cres­cut en el tre­ball i havies evo­lu­ci­o­nat en la cul­tura de l'esforç i la constància. I que, amb el teu exem­ple, ara molts poden veure que val la pena llui­tar a fons per acon­se­guir un objec­tiu sense dei­xar de ser una per­sona sen­zi­lla i pro­pera. Sàvies parau­les que va cer­ti­fi­car un altre home que va viure mol­tes hores al teu cos­tat, l'Anto­nio Rodríguez, quan va afir­mar que ens has mar­cat un abans i un després.

Pep, el dia del teu sant, Seva, el teu poble, es va enga­la­nar igual com ho havia fet uns quants anys enrere quan vas ser campió esta­tal de ral·lis. I és clar, de ral·lis i de cur­ses se'n va par­lar, i molt, en la festa. Saps qui era aquell vai­let que t'espe­rava quan sor­ties de fer el cafè a Can Fajula només per veure't enge­gar un cotxe de ral·lis? Sí, és clar que ho saps, era en Nani. Aquell a qui vas con­ta­giar l'addició per la ben­zina i anys després va gua­nyar el Dakar en moto i et va dema­nar un cotxe per inten­tar imi­tar-te. I què et va sem­blar el que va expli­car en Luis Moya del teu murri som­riure quan sabies que al tram d'Alpens-les Llo­ses no et gua­nyava ni Car­los Sainz? Molt bo, no?

Sebastià Sal­vadó, el pre­si­dent del RACC, ho va dir clar i català: ets ben parit. I per això, al final de la festa, sabent que teníem ganes de tor­nar-te a veure i, ja que en Josep Mon­ta­ner havia vin­gut a la festa amb el BMW M3 que havia estat teu i en Simón Her­rera, amb l'R5 que com­par­ties amb la Pili, la mare dels teus fills, et vas deci­dir a aparèixer. Pri­mer, majestuós sobre un monòlit. I tot seguit mos­trant-nos el teu vir­tu­o­sisme al volant. Això sí, sense que cap soroll trenqués la màgia d'aquell moment.