«A partir d'ara, els migcampistes haurem de crear joc.» Fina, la ironia d'Enzo Maresca. Serveix per explicar el que sentien els jugadors del Sevilla en perdre Dani Alves. Si se li hagués explicat a l'italià el que vol dir a Barcelona «un fitxatge de la portera de Núñez», hi hauria estat d'acord: Alves ho és. El lateral dret amb més impacte en el joc del seu equip no ha estat sempre un titular indiscutible, però. No ho ha estat com ho és ara, després que el Barça anunciés la notícia que s'esperava amb candeletes: que lliga Dani fins al 2015. La seva història n'està plena, d'operacions llargues i obstacles insòlits. El camí que el va dur a Can Barça n'és una mostra.

Ens hem de remuntar al gener del 2008, quan la secretaria tècnica del club, que dirigia Txiki Begiristain, va decidir que el brasiler havia de ser un dels reforços de la temporada següent. Aquella planificació va ser complexa. Explica un directiu de l'època: «Tots els reforços que es decidien des de la secretaria es consultaven amb Frank Rijkaard i també amb Pep Guardiola. Però cap dels dos no sabia que l'altre també n'era informat.»

Alves no va ser un problema en aquest cas. Frank i Pep van donar el vistiplau de seguida. Futbolísticament caldrà ressenyar que Alves va rebre alguna crítica només en el seu debut en la lliga, en la derrota contra el Numància. Aquell dia, en la gènesi de l'era Guardiola, el brasiler no va combinar gens bé amb Leo Messi. Volia fer la mateixa diagonal que dibuixava l'argentí i va crear confusió en atac. Però va ser l'única ocasió en què Alves va ser discutit amb arguments futbolístics.

La resta de crítiques van ser pel seu fitxatge. L'actual president del Barça, se sap, va fer tot i més per ampliar el vincle del club amb el lateral internacional. Negociador astut, va portar l'operació al cos a cos, on sap que treu avantatge per la seva experiència amb grans figures de l'esport. Rosell és el mateix que va posar entrebancs a la contractació. Els 35,5 milions pagats van ser, per Sandro, «un cas de sobrepreu electoral. M'encanta Alves, però és desproporcionat». D'alguna manera, l'hemeroteca salva el president, que va reconèixer almenys la qualitat del lateral. La trama del fitxatge, en canvi, deixa en molt mala posició Joan Laporta. Segons explica Marc Ingla, al president se'l va haver de convèncer a poc a poc. «El rebuig del fitxatge d'Alves era clar, i el fet que fos brasiler no ajudava.» Aquesta aversió de Laporta pels jugadors del Brasil s'explica fàcilment. Cap a final de març, quan comencen les visites d'Ingla al seu despatx amb la carpeta sobre Alves, Laporta és llavors testimoni directe de la desintegració del projecte. L'aposta per Ronaldinho li havia sortit malament i el president no volia tenir cap brasiler a prop. A més, el considerava un fitxatge car.

Ingla havia de negociar amb José María del Nido, president del Sevilla, però també amb... Joan Laporta. Recordar que estem parlant d'Alves torna surrealista tot plegat.

«Cinquanta milions per una de les seves sabatilles». Així va començar la negociació de Del Nido amb Ingla i Txiki, en un dinar a la llotja del Sánchez Pizjuán on també hi havia Monchi.

Alves va fer tot per facilitar l'operació. Va refusar les ofertes del Real Madrid i el Chelsea, malgrat ser conscient que li oferien un salari notablement més alt del que percebria en el Barça. Del Nido va anar rebaixant les pretensions fins a xifrar-les en el preu de venda: 29,5 més 6 de variables. El Barça va considerar que, en aquell moment, de cracks per 30 milions, no n'hi havia en el mercat. Es va fitxar Alves després que Laporta, el reticent, acabés fent cas de Txiki i Ingla, responsables silenciosos d'una doble negociació insòlita per un jugador que avui, ja sí, resulta indiscutible.