Ho havia dit a la prèvia i ho va repetir un cop el Power E. València estava eliminat. «El que ha fet aquest equip és un miracle.» No ho deia, Svetislav Pesic, per despertar cap mena de compassió en la dolorosa derrota. El serbi, que un cop més, com sempre que l'han deixat treballar, ha demostrat que és un dels entrenadors més grans que ha donat el bàsquet, es referia a l'exercici irracional de mentalitat competitiva que ha fet l'equip taronja des que ell n'és el tècnic. Competir amb inferioritat manifesta, primer mentalment i, en els dos últims mesos, físicament. Competir amb deficiències i desgast, i guanyar.

Va agafar l'equip amb 1-6 en l'ACB i amb 1-5 en l'Eurolliga i, malgrat que mancava un aler, en dos mesos va portar-lo a jugar la copa i el Top 16. Dos mesos i 13-2 de balanç, en la primera veritat que diferencia un entrenador del venedor de fum: els jugadors del 2-11 eren els mateixos que els del 13-2. En aquell període Pesic va canviar la mentalitat dels jugadors, els va fer créixer tremendament perquè cada dia era o guanyar o marxar cap a casa. L'equip va fer-se gran però, com es va veure en la copa, no suficientment per aspirar legítimament al títol. Mentalment no s'era encara en el darrer estadi, però l'equip tenia físic.

Abans del Top 16, però, el València veia brutalment escapçades les seves ambicions amb les lesions de llarga durada de Claver –l'únic jugador sense igual en els equips rivals– i Augustine. A partir d'aleshores, coixos des del punt de vista físic però ja amb certa mentalitat guanyadora adquirida, l'equip va reprendre el camí per, com diu sempre Pesic, «sense plorar i amb la pressió de voler jugar bé el nostre bàsquet» plantar-se fins al cinquè partit de quarts de final de l'Eurolliga. La competició més dura i difícil perquè el contacte físic s'entén com a part inherent i no ingerent al joc. El miracle era que amb una rotació de vuit, un únic 5 i només tres pivots l'equip estigués 40-42 al descans d'aquest cinquè partit. La crua realitat va ser la segona meitat, despullats i sense xarxa, fosos físicament, sense el 5 a la pista. L'equip no va tenir equilibri ofensiu –només podia ser perillós de fora, nul moviment sense pilota; atac previsible– i, en defensa, no es passava cap bloqueig indirecte, es perdia la posició defensiva i tots els rebots mitjans i llargs que a la primera meitat havien estat taronges ara eren blancs. Debat acabat.

El València té un mes i mig per recuperar Claver i Augustine i per demostrar que amb la mentalitat adquirida i físicament al cent per cent poden ser alguna cosa més que l'equip simpàtic que cada any apareix a la festa de la noblesa. «Hem fet un gran treball, però volem més», deia Pesic abans del partit de dijous. Avui, poden estar-ne segurs, el discurs no ha canviat.