Ho havia dit a la prèvia i ho va repe­tir un cop el Power E. València estava eli­mi­nat. «El que ha fet aquest equip és un mira­cle.» No ho deia, Sve­tis­lav Pesic, per des­per­tar cap mena de com­passió en la dolo­rosa der­rota. El serbi, que un cop més, com sem­pre que l'han dei­xat tre­ba­llar, ha demos­trat que és un dels entre­na­dors més grans que ha donat el bàsquet, es refe­ria a l'exer­cici irra­ci­o­nal de men­ta­li­tat com­pe­ti­tiva que ha fet l'equip taronja des que ell n'és el tècnic. Com­pe­tir amb infe­ri­o­ri­tat mani­festa, pri­mer men­tal­ment i, en els dos últims mesos, física­ment. Com­pe­tir amb deficiències i des­gast, i gua­nyar.

Va aga­far l'equip amb 1-6 en l'ACB i amb 1-5 en l'Euro­lliga i, mal­grat que man­cava un aler, en dos mesos va por­tar-lo a jugar la copa i el Top 16. Dos mesos i 13-2 de balanç, en la pri­mera veri­tat que dife­ren­cia un entre­na­dor del vene­dor de fum: els juga­dors del 2-11 eren els matei­xos que els del 13-2. En aquell període Pesic va can­viar la men­ta­li­tat dels juga­dors, els va fer créixer tre­men­da­ment perquè cada dia era o gua­nyar o mar­xar cap a casa. L'equip va fer-se gran però, com es va veure en la copa, no sufi­ci­ent­ment per aspi­rar legítima­ment al títol. Men­tal­ment no s'era encara en el dar­rer estadi, però l'equip tenia físic.

Abans del Top 16, però, el València veia bru­tal­ment escapçades les seves ambi­ci­ons amb les lesi­ons de llarga durada de Cla­ver –l'únic juga­dor sense igual en els equips rivals– i Augus­tine. A par­tir d'ales­ho­res, coi­xos des del punt de vista físic però ja amb certa men­ta­li­tat gua­nya­dora adqui­rida, l'equip va repren­dre el camí per, com diu sem­pre Pesic, «sense plo­rar i amb la pressió de voler jugar bé el nos­tre bàsquet» plan­tar-se fins al cinquè par­tit de quarts de final de l'Euro­lliga. La com­pe­tició més dura i difícil perquè el con­tacte físic s'entén com a part inhe­rent i no inge­rent al joc. El mira­cle era que amb una rotació de vuit, un únic 5 i només tres pivots l'equip estigués 40-42 al des­cans d'aquest cinquè par­tit. La crua rea­li­tat va ser la segona mei­tat, des­pu­llats i sense xarxa, fosos física­ment, sense el 5 a la pista. L'equip no va tenir equi­li­bri ofen­siu –només podia ser perillós de fora, nul movi­ment sense pilota; atac pre­vi­si­ble– i, en defensa, no es pas­sava cap blo­queig indi­recte, es per­dia la posició defen­siva i tots els rebots mit­jans i llargs que a la pri­mera mei­tat havien estat taron­ges ara eren blancs. Debat aca­bat.

El València té un mes i mig per recu­pe­rar Cla­ver i Augus­tine i per demos­trar que amb la men­ta­li­tat adqui­rida i física­ment al cent per cent poden ser alguna cosa més que l'equip simpàtic que cada any apa­reix a la festa de la noblesa. «Hem fet un gran tre­ball, però volem més», deia Pesic abans del par­tit de dijous. Avui, poden estar-ne segurs, el dis­curs no ha can­viat.