S'adonaran que les poques vegades que Pep Guardiola o algun dels seus col·laboradors més estrets parlen explícitament del Real Madrid –normalment perquè no hi tenen més remei–, mai s'obliden de fer alguna referència al seu potencial i, sobretot, a «la gran inversió» feta pel club blanc en els últims anys. No és gratuït. Ells, que coneixen bé el mercat, saben com n'és de difícil plantar cara i, en el seu cas, superar un rival que multiplica la capacitat financera del Barça. Perquè és així, almenys quan es parla d'inversió en fitxatges. La sèrie de quatre clàssics que comença avui enfronta un Madrid molt necessitat de títols i un Barça que en les últimes temporades els ha guanyat tots. I també un Madrid que gasta més del doble que el Barça. Un fet que s'hauria d'anar recordant més sovint i que dóna encara més mèrit al que han aconseguit els blaugrana en els últims temps.

Agafant com a referència els sis últims anys, el Madrid acumula fitxatges per valor d'uns 750 milions d'euros –per parlar en números rodons–, mentre que el Barça només n'ha pagat uns 350, molt menys de la meitat. I la correspondència de xifres és similar si es parla de despesa neta, és a dir, dels diners que els dos clubs s'han gastat com a diferència entre compres i vendes de jugadors en aquests anys: en el cas del Barça, poc menys de 200 milions; en el del Madrid, gairebé 500. Tot i que sovint ens agrada dir que els diners no garanteixen l'èxit, en general la realitat sol ser menys romàntica. Dels dotze clubs més rics d'Europa –Madrid, Barça, Manchester United, Bayern, Arsenal, Chelsea, Liverpool, Milan, Inter, Juventus, Manchester City i Tottenham– només n'hi va haver tres que no van estar presents en els vuitens de final d'aquesta Champions, i els tres equips que lideren aquest rànquing que elabora la consultora Deloitte han ocupat tres de les quatre places de semifinals, en què el Schalke 04 exerceix de convidat. Que el fastuós projecte del Madrid de Florentino Pérez no hagi pogut capgirar l'autoritat del Barça en la lliga, doncs, no s'ha de deixar d'interpretar com un petit miracle, com una mostra de l'excel·lent feina que s'ha fet a Barcelona i potser també dels mals endreços que hi ha en el club madrileny. Més enllà del resultat d'un clàssic puntual, com podria ser el d'avui o el de qualsevol dels altres tres.

Una reflexió. Si en el Barça, en què gastant molt menys es guanyen molts més títols, ja fa temps que funciona una política d'austeritat per intentar reduir un deute que la directiva considera excessiu, com deuen estar els comptes d'un Madrid endinsat en aquesta espiral de grans fitxatges i fracassos esportius? Mentre el pla de negoci del Barça preveu una despesa total de 50 milions per a l'estiu vinent, com a màxim, Florentino en pagarà 60 només per treure Cesc Fàbregas de l'Arsenal i evitar que acabi al Camp Nou? Segurament, dependrà precisament del que succeeixi en aquests quatre clàssics, ja que cada vegada que el Barça alça els braços per aixecar un títol, una ventada fa volar el talonari del president blanc. Sembla que el Santiago Bernabéu, tot un símbol de malbaratament, ja és l'únic lloc de l'Estat on no hi caben les retallades.