Una lluita més enllà del camp

Toca par­lar del Barça. Toca par­lar de Guar­di­ola. Toca par­lar del Real Madrid. Toca par­lar de Mou­rinho. O pot­ser toca par­lar de la victòria del CN Saba­dell en la copa d'Europa feme­nina de water­polo. O del DKV Bor­ges, que ha tor­nat la lliga espa­nyola de ten­nis de taula a Cata­lu­nya després de dues dècades. O pot­ser toca par­lar de l'enèsim mira­cle del Man­resa de bàsquet en la seva lluita per la super­vivència en la lliga ACB. També podria tocar par­lar de l'espec­ta­cu­lar tri­omf del Barça d'hand­bol a Kiel, que el va situar en la final a qua­tre de la Cham­pi­ons d'hand­bol. O que bé el Reus o bé el Liceo gua­nya­ran enguany la lliga d'hoquei sobre patins després de 13 anys de tira­nia blau­grana. O de la resistència de l'Espa­nyol a dei­xar pas­sar el somni de jugar a Europa la tem­po­rada que ve. I de mol­tes altres coses podria tocar par­lar. Coses que han pas­sat en les tres dar­re­res set­ma­nes, en què tots hem que­dat com ficats dins d'una bom­bo­lla en la qual només teníem temps per als ter­ri­bles duels que han dis­pu­tat el Barça i el Real Madrid.

Els duels entre els dos grans del fut­bol espa­nyol han aca­pa­rat tota l'atenció. Que no hagués estat així hau­ria estat estrany. Han estat molt més que qua­tre par­tits de fut­bol –de fet, de fut­bol n'hem vist ben poc, si més no d'una de les parts–. Sobre el camp hi ha hagut una lluita molt més que espor­tiva, gai­rebé per­so­nal entre alguns dels pro­ta­go­nis­tes, però a fora ha estat política pura la que ha enfron­tat els uns i els altres. Afi­ci­o­nats i mit­jans. No política par­ti­dista, de par­tit polític, sinó política en estat pur, de con­fron­tació de mane­res de veure molt dife­rents mol­tes coses. I sense que cap de les parts sigui capaç de reconèixer que l'altra pot tenir raó en algu­nes coses. El Real Madrid con­si­dera que els títols els ha de gua­nyar ell, s'aferra a un pas­sat tri­om­fal i està con­vençut que qual­se­vol altra cosa que passi, espe­ci­al­ment si el que gua­nya és el Barça, és un acci­dent de la història. Igual que la dreta espa­nyola, que hi ha vega­des que sem­bla que es pensa que encara vivim en les èpoques feu­dals, que els governs han d'estar a les seves mans i que només fets cir­cums­tan­ci­als els impe­dei­xen manar. I si no estan manant, el seu únic objec­tiu és recu­pe­rar el poder. Sigui com sigui. Mou­rinho, el Madrid i el seu entorn han men­tit i han mani­pu­lat la rea­li­tat com han vol­gut. Hi veig molta simi­li­tud amb les acti­tuds i les pro­pos­tes de la líder popu­lar a Cata­lu­nya, Alícia Sánchez-Camacho, recla­mant més i més per a Cata­lu­nya quan qui ho ha de donar és un govern soci­a­lista. Dema­narà el mateix quan qui mani a la Mon­cloa sigui el seu cap?