El partits que van disputar els equips del Barça de dissabte i diumenge van tenir gust de cireres primerenques, roges, temptadores. Primer turgents i després dolces i carnoses. Cireres que a Seròs han permès potenciar tant l'economia de tot el Baix Segre i que a les Terres de l'Ebre han proporcionat una empenta a la lluita constant per millorar. Aquí és on trobem el secret dels èxits del futbol sala, de l'handbol i el ja més que consolidat del Barça juvenil, que derrotà –somiaran en nosaltres!– «l'equip de la corona», com diu el tècnic del Xakhtar, Mircea Lucescu, que sincer i directe rebla el clau dient que els blancs van poder guanyar la copa per la tolerància arbitral al joc molt dur del Real Madrid. I per postres un partit ben mesurat i correcte contra un esportiu Espanyol.

L'afició ha tingut un seny admirable, davant tota mena de provocacions la resposta i el cant a cappella de l'himne feia posar la pell de gallina per després dibuixar el somriure més ampli contra la ironia del «por qué, por qué».

Ara cal un passet més i arribar al cel de la lliga i a partir d'aquell moment només anar a disfrutar.

Contra el Manchester en la final de la Champions, es pot guanyar o perdre, així és l'esport, però darrere del resultat no hi haurà la lectura esbiaixada d'una Espanya atàvica i intolerant, un Estat que cada cop conculca més la democràcia, els valors del tribunals si no van a favor del que ells pensen, el lliure pensament i l'actuació dels pobles i la seva gent. Contra el Manchester s'ha de disfrutar de l'espectacle dels millors equips el món. Res més.

Ells, emmalaltits per l'enyorança de passats imperials tronats que avui anirien de pet al Tribunal de Drets Humans. Nosaltres, i tot aficionat normal, delerosos d'una primavera de llum i color.