Poc s'imaginava Vicente del Bosque que, sense tenir-hi el més mínim intervencionisme, la seva selecció espanyola estigui en risc de perdre l'equilibri harmònic que, suposadament, va erigir-se en l'ingredient indispensable per regnar en el passat mundial. Però, personalment, tinc molts dubtes que aquesta comunió que es va voler vendre hagi estat real, i no s'hagi confós amb una simple cohabitació temporal interessada. Una cosa és el dia a dia d'un club, que engloba deu mesos de treball i on l'absència de química, tard o d'hora, aflora a la llum pública irremeiablement; i una altra, la d'una selecció, on la convivència és remota i les tibantors, més fàcils de dissimular. I més si, com ara, els resultats somriuen. A Sud-àfrica, era habitual que els jugadors del Barça passessin junts els dies lliures i, si se n'hi afegia algun altre, eren Cesc, Capdevila o, fins i tot, Javi Martínez. De la colònia blanca, la segona més nombrosa darrere la blaugrana, sense rastre. Cadascú a la seva fora del camp. I és que, per molt que s'intenti dissimular, el Barça i el Madrid són (i seran) vasos comunicants, i la glòria dels uns –no només pel que fa a títols, sinó a l'hora d'implantar el segell Barça a la roja– és la frustració i el sentiment d'inferioritat dels altres.

I, enmig d'aquest escenari, va aparèixer Mourinho. El tècnic ha estat l'instigador principal d'un clima de tensió que ja va ser present en el 5-0 del Camp Nou –Piqué va treure la maneta i Casillas li va dir de tot; cap respecte mutu– i que ha arribat a límits mai vistos en la sèrie de quatre clàssics. Retrets, acusacions, joc subterrani, conductes reprovables i tota una sèrie de fets que són impensables que passin entre jugadors que tenen bona relació. Perquè, si fos així, Casillas, capità del Madrid i d'Espanya, no hauria felicitat de manera sincera el Barça pel títol de lliga i no d'una manera tan forçada que no se la creu ni ell? Ni en fred, el caliu i el distanciament entre els uns i els altres es pot apaivagar. El «ja ho veurem» amb què va respondre David Villa al Bernabéu després del 0-2 de Champions quan se li va preguntar sobre si els clàssics afectarien la selecció espanyola és prou eloqüent, sobretot en el to. És obvi que ja ho han fet, però això no és un principi, sinó una continuació amplificada del que ja hi havia. L'escepticisme convertit en rancor compartit. I ara que la temporada arriba al final, tots els que han rigut les gràcies a Mou s'adonen que ell, The Special One, pot haver impulsat un cisma, ara sí, difícil de gestionar de cara al futur a la seva estimada selecció si Del Bosque no pren decisions urgents. I, si en la llista del partit del proper 4 de juny contra els Estats Units no hi ha Arbeloa, s'entendrà que el seleccionador ja haurà fet un primer pas. I té clar d'on ha de retallar per continuar a dalt.