Poc s'ima­gi­nava Vicente del Bos­que que, sense tenir-hi el més mínim inter­ven­ci­o­nisme, la seva selecció espa­nyola esti­gui en risc de per­dre l'equi­li­bri harmònic que, supo­sa­da­ment, va eri­gir-se en l'ingre­di­ent indis­pen­sa­ble per reg­nar en el pas­sat mun­dial. Però, per­so­nal­ment, tinc molts dub­tes que aquesta comunió que es va voler ven­dre hagi estat real, i no s'hagi confós amb una sim­ple coha­bi­tació tem­po­ral interes­sada. Una cosa és el dia a dia d'un club, que engloba deu mesos de tre­ball i on l'absència de química, tard o d'hora, aflora a la llum pública irre­me­ia­ble­ment; i una altra, la d'una selecció, on la con­vivència és remota i les tiban­tors, més fàcils de dis­si­mu­lar. I més si, com ara, els resul­tats som­ri­uen. A Sud-àfrica, era habi­tual que els juga­dors del Barça pas­ses­sin junts els dies lliu­res i, si se n'hi afe­gia algun altre, eren Cesc, Cap­de­vila o, fins i tot, Javi Martínez. De la colònia blanca, la segona més nom­brosa dar­rere la blau­grana, sense ras­tre. Cadascú a la seva fora del camp. I és que, per molt que s'intenti dis­si­mu­lar, el Barça i el Madrid són (i seran) vasos comu­ni­cants, i la glòria dels uns –no només pel que fa a títols, sinó a l'hora d'implan­tar el segell Barça a la roja– és la frus­tració i el sen­ti­ment d'infe­ri­o­ri­tat dels altres.

I, enmig d'aquest esce­nari, va aparèixer Mou­rinho. El tècnic ha estat l'ins­ti­ga­dor prin­ci­pal d'un clima de tensió que ja va ser pre­sent en el 5-0 del Camp Nou –Piqué va treure la maneta i Casi­llas li va dir de tot; cap res­pecte mutu– i que ha arri­bat a límits mai vis­tos en la sèrie de qua­tre clàssics. Retrets, acu­sa­ci­ons, joc sub­ter­rani, con­duc­tes repro­va­bles i tota una sèrie de fets que són impen­sa­bles que pas­sin entre juga­dors que tenen bona relació. Perquè, si fos així, Casi­llas, capità del Madrid i d'Espa­nya, no hau­ria feli­ci­tat de manera sin­cera el Barça pel títol de lliga i no d'una manera tan forçada que no se la creu ni ell? Ni en fred, el caliu i el dis­tan­ci­a­ment entre els uns i els altres es pot apai­va­gar. El «ja ho veu­rem» amb què va res­pon­dre David Villa al Ber­nabéu després del 0-2 de Cham­pi­ons quan se li va pre­gun­tar sobre si els clàssics afec­ta­rien la selecció espa­nyola és prou eloqüent, sobre­tot en el to. És obvi que ja ho han fet, però això no és un prin­cipi, sinó una con­ti­nu­ació ampli­fi­cada del que ja hi havia. L'escep­ti­cisme con­ver­tit en ran­cor com­par­tit. I ara que la tem­po­rada arriba al final, tots els que han rigut les gràcies a Mou s'ado­nen que ell, The Spe­cial One, pot haver impul­sat un cisma, ara sí, difícil de ges­ti­o­nar de cara al futur a la seva esti­mada selecció si Del Bos­que no pren deci­si­ons urgents. I, si en la llista del par­tit del pro­per 4 de juny con­tra els Estats Units no hi ha Arbe­loa, s'entendrà que el selec­ci­o­na­dor ja haurà fet un pri­mer pas. I té clar d'on ha de reta­llar per con­ti­nuar a dalt.