CRÈDIT O DÈBIT
DANI COLMENA
Això s'acaba
Són dies amb càrrega apocalíptica. Em va impactar assabentar-me, ja fa algunes setmanes, que un predicador evangèlic anomenat Harold Camping vaticinava la fi del món precisament per al dia d'avui. No per la predicció en si ni perquè el seu anunci hagués acaparat milers de seguidors als Estats Units, sinó pel fet que m'ho expliqués Manoj, l'indi que treballa al meu supermercat de capçalera i a qui sempre havia concedit la màxima credibilitat. Si llegeixen aquestes línies voldrà dir que el món continua endavant i que jo li hauré guanyat una aposta consistent en un pack de cerveses fredes, que per alguna raó es paguen molt més cares que les naturals.
Altres comiats molt més tangibles ens esperen. La de dos esportistes especials. Dijous les llàgrimes d'Iván de la Peña avançaven l'homenatge que rebrà avui a Cornellà en l'últim partit de la seva carrera. Algunes hores abans, Iker Romero disputarà el seu últim partit amb el Barça d'handbol al Palau. Del primer, no se'n podrà oblidar mai l'última passada. La manera amb què el seu cervell gestionava els espais, la forma en què la pilota trobava la ruta entre els defenses rivals, com sorgida del no res, es fa difícil de comparar amb el joc de qualsevol altre jugador. La seva relació amb l'èxit ha estat tan complexa com la d'altres grans genis incapaços de triar el camí més curt. Perquè la imaginació sol seguir senders més enrevessats. En el seu cas, el van conduir a tres lligues diferents fins a arribar a l'Espanyol. Deu haver estat duríssim per a un jugador amb tant de futbol al cap, veure com els músculs li impedien tirar endavant.
A Iker Romero hi ha una imatge, un instant congelat el maig del 2005, que el defineix perfectament. Amb el cap embenat per un cop a la cella que havia rebut durant la final de la lliga de campions, el vitorià va assumir la responsabilitat quan quedaven pocs segons per al final i va marcar un penal decisiu que donava al Barça la que encara és la seva última copa d'Europa. Ho va fer de rosca, assumint un risc que semblava desproporcionat per a un moment de tanta tensió. Tot just en aquella època el club es plantejava si pagava la pena invertir mig milió d'euros –la clàusula de retorn que tenia signada amb el Ciudad Real– per assegurar-se la continuïtat del que en aquell moment es considerava un dels millors jugadors del món. A Laporta, en veure la seva exhibició en aquell Palau ple a vessar, li va caure el talonari als peus. És aquesta addicció a les situacions límit, aquesta relació tan especial amb el joc col·lectiu, la que va convertir Iker en un jugador únic i també la que li ha fet perdre el cap més d'un cop. Ara se'n va Alemanya. Li queda la final a quatre amb el Barça, a Colònia i, després, un vida nova a Berlín.
Un company que passa pel costat em comenta que avui serà l'últim partit en la carrera de l'exblaugrana Francesc Arnau. Aquesta acumulació de comiats m'aclapara. S'acaba tot.