PEL CARRIL DEL MIG
TONI ROMERO
Opcions estratègiques
Diumenge no es van arribar als 80.000 espectadors per veure la fórmula 1 al circuit de Catalunya i en tot el cap de setmana van ser 185.000, no tants més que el rècord d'un diumenge sol (140.000). Hi haurà pèrdues, que el gran premi de Moto GP d'aquí a només deu dies no compensarà. Ja que no tenim calés ni gaire públic –però 80.000 tampoc són cap broma– no perdem la calma. No em vull referir a l'alcalde en funcions de Reus i la seva infantil i demagògica proposta de tancar el Circuit per salvar llits d'hospital, una baula més en la disbauxa socialista dels últims mesos. Hem de tenir present que els resultats del nou equip gestor del Circuit no s'hauran pogut veure aquest any per falta material de temps. En aquest cas, els cent dies de gràcia són insuficients.
El Circuit se n'ha sortit i se'n sortirà d'organitzar dos grans premis en només quinze dies, i això té un valor, és una garantia de solvència professional de la qual no tothom pot presumir. Per tant, està preparat per entomar els reptes que li vinguin. I el més important és sobreviure, passar aquesta llarguíssima travessia del desert en què s'està convertint aquesta crisi, fent més amb menys diners. Ara bé, compte amb això de menys diners. Seran menys perquè se n'ingressen menys i el diner públic haurà de compensar-ho. L'ala liberal del pensament econòmic sosté que mai són bons temps per abocar diner públic, però si la política ha de merèixer el seu nom, ho demostra prenent decisions estratègiques. I sostenir en temps de crisi un motor econòmic i de promoció com és el Circuit de Catalunya ha de ser vist com una decisió molt racional i molt poc passional. Vicenç Aguilera, president del Circuit i persona que sintetitza magníficament la visió esportiva i l'empresarial, deia en una entrevista a El 9 que el turisme és el petroli de Catalunya. I amb el petroli no s'hi juga. En temps de dificultats, la tendència lògica i inicial és aprimar, aprimar i aprimar. Però s'ha de ser clarivident per distingir quin aprimament no té més conseqüències que l'estalvi de diners i quin posa en qüestió la mateixa activitat econòmica. Si aturem un reactor, l'avió volarà. Si els aturem tots dos, planejarà i anirà perdent altura. Però si no el tornem a posar en marxa a temps no remuntarà el vol i ens estamparem. I el terra és dur. I no seré jo qui posi en qüestió la realitat del Circuit de Catalunya com a motor econòmic –diria que infraexplotat, fins i tot– si governs de diferent color polític no només no ho han fet, sinó que han presentat estudis d'impacte molt superiors als que els ha costat subvencionar un gran premi.