Sento, llegeixo i m'arriben ítems majoritàriament de perfil positiu a la temporada de l'Espanyol. Si ens remetem a la història –és la millor de les últimes sis lligues, des de la de 61 punts de Lotina (2004/05)– o ho extrapolem a les intencions de salvació del principi de curs, és obvi que sí que ho és. Però, aquesta anàlisi és, com a mínim, esbiaixada. I és que les fites inicials, algunes vegades desenfocades per bé o per mal, es poden veure obligades a canviar després de quatre o cinc mesos de competició. L'equip va fer una primera volta increïble, amb 34 punts i habitant en 15 de les 19 jornades en llocs europeus. Lògicament, les expectatives es van disparar i ser a l'Europa League, més que un somni, era una realitat palpable.

Ara, transcorreguda l'altra meitat de curs, tothom es resigna a haver perdut el vaixell d'Europa i el «no passa res» és el single de moda a Cornellà-el Prat. I és aquí on la denúncia de Kameni –en el club des del 2004, no s'ha d'oblidar– a la «falta d'ambició de tota l'entitat» adquireix sentit. Potser per això, per tocar la fibra de la veritat, el van enviar a la grada en l'últim partit. O no és falta d'ambició que a un equip que estigui virtualment salvat en la jornada 20 –tenia 37 punts i el Mallorca s'ha salvat amb 44– se li doni per bo l'assoliment de la permanència a l'epíleg de curs? On és l'autocrítica de la directiva i també del cos tècnic per haver fet una segona volta esperpèntica, amb 15 punts, només superat per l'Hèrcules (13)? La sensació de relaxament ha estat notòria i ni els problemes de lesions ni les vendes de peces clau –en especial, la de Víctor Ruiz al Nàpols– poden servir d'atenuant. Ha fet l'efecte que els jugadors no se sentien pressionats per fer més –o rebre l'estímul per intentar-ho– per cap dels sectors del club i ja se sap com de senzill és que un futbolista es deixi anar si no el collen de valent els seus caps.

L'Espanyol tenia una oportunitat d'or per tornar a Europa, ja que el calendari en la segona volta tampoc és que fes gaire pujada. Tenia deu partits a casa, però ha ensopegat contra equips assequibles (derrotes contra el Mallorca i el Racing) i ha estat incapaç de sumar ni un sol punt als camps de l'Almeria, l'Osasuna, el Llevant, el Màlaga, l'Sporting i el Saragossa. Aquest conformisme és tòxic per a un club que vol créixer i que no sempre tindrà tan a l'abast la possibilitat de jugar competició europea, un factor que sempre ajuda. Des de la parcel·la esportiva, es defensa la gestió i es parla de projecte de futur, tot i que Callejón ja ha marxat i altres referents com ara Kameni, Osvaldo i Luis García estan a l'aparador per veure si se'n pot treure un bon pessic. I aquesta sembla ara la principal ambició.