De les moltes imatges que impregnen el record de la final de la lliga de campions a Wembley, n'hi va haver una que vull rescatar: la de Paul Scholes –mig centre del Manchester United– a la gespa portant la samarreta d'Iniesta, mentre esperava que comencés la cerimònia d'entrega de la copa. Em van venir al cap les imatges d'aquelles finals en què la pràctica habitual era canviar-se la samarreta amb els jugadors dels altres equips abans d'anar a rebre el trofeu: com la de Cruyff aixecant la copa d'Europa del 1973 amb la samarreta del Juventus o la de Cesare Maldini, capità del Milan, fent el mateix deu anys abans a Wembley amb la samarreta del Benfica. Unes imatges que ja fa temps que no es produeixen, ja que tots els equips recullen ara el trofeu amb la seva indumentària oficial. No hi tinc res en contra d'aquest canvi, suposo que hi pesa molt la mercadotècnia i que al patrocinador de material esportiu no li fa cap gràcia que es reculli un trofeu amb la samarra d'un competidor. Però veure un jugadoràs com Scholes, que es retirava en aquesta final de la qual va jugar uns minuts, em va fer pensar que el gest de lluir l'equipament del conjunt contrari, hagis guanyat o hagis perdut, és una demostració de respecte i admiració cap al club i els jugadors amb els quals t'has enfrontat. I recalco el verb per la importància que té: lluir. Que és molt diferent que aquests intercanvis de samarretes que es veuen en la qual el jugador no se la posa, sinó que la guarda per col·leccionar-la i la porta a la mà. Perquè quan Maldini pare, Johan Cruyff o els blaugrana Asensi i Hansi Krankl després de guanyar la recopa de Basilea, i tants altres jugadors que s'enfundaven la samarreta dels rivals, s'havia d'interpretar com un gest de reconeixement al rival (una variant del passat del passadís que van fer els blaugrana als jugadors del Manchester United quan anaven a rebre la medalla de subcampions). De fet, la imatge de Scholes, un jugador portentós que ha estat un dels ídols de jugadors com Xavi i Xabi Alonso, amb la samarreta blaugrana a la gespa de Wembley és una imatge plena de simbolismes. Va ser la plasmació visual anticipada dels elogis que van desgranar posteriorment Alex Ferguson i els seus jugadors cap al joc del Barcelona. També, l'expressió d'haver aconseguit un trofeu que acredita que ell, un dels millors migcampistes del futbol anglès, va tenir el privilegi de jugar contra un equip que va convertir una final en un recital de joc aclaparador.