És diumenge, hi ha motos a la tele i som a Roses. Potser no sigui el millor dels plans tancar-se en un cinema a veure una cursa de motos un diumenge d'agost al migdia. Però si la cursa és del mundial de 125 i els que ho munten tot plegat són els del club de fans de Maverick Viñales, seria gairebé imperdonable passar de llarg i mirar cap a un altre costat. Total, els termòmetres bullint i a les onze d'un diumenge, a les fosques i envoltat de crispetes. Els del club varen optar per la sala del cinema quan el local de l'hotelet que els fa de seu se'ls va quedar petit. Una solució brillant que, tot sigui dit, perd aquell punt d'emotivitat que tenen els locals petits a plena llum on tothom pot cridar com més fort millor. Els bars, en una paraula. Al cinema, però, hi vàrem veure famílies senceres, amb criatures tan petites que en un bar ens farien mal d'ulls. Criatures, amb el vint-i-cinc a l'esquena, que gaudien d'una manera cívica de viure i veure l'esport. Que creixeran en el respecte i el reconeixement del rival. Sabent perdre. I sabent guanyar.

Quan a poc de l'inici de la cursa el líder del mundial, Terol, va abandonar per avaria, el cinema hauria pogut esclatar en eufòria desbocada. Era la situació ideal per al futur de Maverick en el campionat. Però només quatre tímids aplaudiments, gairebé involuntaris i reflexos, diria, varen acompanyar aquell moment de desgràcia del rival. Els fans de Maverick, i ell mateix, tenien la feina en un altre lloc. Al final, el podi no va poder ser. D'altres varen ser millors. I cap a la platja.