Búfals i esbufecs
El Barça va jugar a mig gas i el Madrid, amb el turbo. Cadascun segons les seves circumstàncies o sobre les seves necessitats. Els blaugrana, en pretemporada; els blancs, com en una final. El resultat va ser d'empat, i en aquest aspecte va guanyar el Barça. L'equip de Mourinho va ser més un equip de futbol que un dispositiu anti-Barça. El Barça ja va fer molt adaptant-se com va poder a les circumstàncies. Mourinho va alinear l'onze del 5-0, com en un intent de recomençar el que la temporada se li va torçar des del 29 de novembre de 2010. Va fer tallar la gespa i la va deixar regar. Va deixar Pepe a la defensa en lloc del mig. Va jugar amb dos davanters. Va treure l'autobús de l'àrea. Va jugar cara a cara. Però tot i això no se'n va sortir.
El Madrid ho va fer tot més bé que el Barça a la primera part, excepte marcar gols. Va ser una mica el món al revés. El Barça no va poder dissimular que està curt de forma i el Madrid va exhibir el seu estat prematurament exultant. Posicionalment, l'equip de Mourinho es va imposar. Es va plantar dins el camp del Barça, va pressionar molt la sortida de pilota i va tapar tots els camins a Keita, Thiago i Iniesta. El joc del Barça no tenia continuïtat. El Madrid recuperava molt aviat i molt sovint la pilota a prop de l'àrea de Valdés, on va sovintejar el perill, sobretot perquè Benzema va exhibir un estat de forma impecable (ha perdut set quilos) i un dinamisme que va deixar en evidència la falta de forma dels defenses blaugrana, excepte Mascherano, que es va multiplicar. La primera part es va jugar dins el camp del Barça. El Madrid no el deixava sortir. I quan els blaugrana travessaven el mig del camp, la defensa blanca només estava pendent de recuperar la pilota i llançar-la llarga endavant, amb canvis de joc creuats, perquè la defensa visitant es veiés obligada a mantenir-se molt enrere. Els davanters blancs es desmarcaven en profunditat i lluitaven els rebutjos de la defensa blaugrana. La instrucció de Mourinho era saltar-se el joc al mig del camp. La intenció era que el Barça hagués d'estar molt estirat, amb les línies separades, desconnectats els mitjos dels defenses i els davanters dels mitjos. Així, cada vegada que el Barça s'organitzava a partir de la pilota, es trobava que estava a quilòmetres de l'àrea de Casillas.
El partit estava obert. I ja se sap que això sol perjudicar el Barça. Els blaugrana no eren capaços de tancar el partit amb la possessió de la pilota. Si la pilota no és de ningú, perd el Barça i guanya el Madrid. Així va ser amb el gol d'Özil. El Madrid estava més al camp i el resultat no era gens injust.
El Barça havia de fer alguna cosa per tenir més la pilota. Iniesta va agafar el comandament i Messi va baixar al mig del camp. No va millorar substancialment el joc del Barça, però sí que va fer acte de presència en el partit. N'hi va haver prou. En les poques vegades que el Barça es va apropar a Casillas, va fer dos gols. Un de colossal de Villa i un de talent col·lectiu culminat per Messi.
A la segona part el Madrid va empènyer com una manada de búfals. Va aconseguir empatar. Però el Barça va mantenir el tipus, a pesar que alguns treien la llengua. L'entrada de Xavi i Piqué hi va fer la resta per afrontar la tornada amb un bon 2-2.