Amb la retirada del Sant Pere i Sant Pau i el Barça de la superlliga, els jugadors catalans de qualitat han perdut els seus referents. Ara, serà absolutament imprescindible que els que despuntin marxin a jugar a fora si volen encarrilar adequadament la seva trajectòria esportiva. Amb la irrupció del Barça a la superlliga fa tres temporades, aquesta fugida s'havia mitigat. És una veritable llàstima i tot s'ha produït, a més, quan els derbis entre els dos conjunts havien suscitat el caliu de l'afició en les tres últimes temporades i quan tant el Barça com el SPiSP havien obtingut molt bons resultats en la lliga, amb dos tercers llocs consecutius. La tragèdia esportiva és irreversible i caldran un bon grapat d'anys per tornar a veure un equip català masculí a dalt de tot. Tampoc no en tenim cap a la divisió de plata i el Barça i el Llars Mundet jugaran la lliga FEV, la tercera categoria del voleibol estatal. El Llars Mundet, per cert, va pujar a la superlliga 2 la temporada anterior i hi va renunciar. El cas del Barça és prou conegut per la decisió de la directiva de retallar el pressupost de les seves seccions no professionals, però al SPiSP m'ha sobtat primer el moment en què l'Ajuntament va prendre la decisió de retallar dràsticament la subvenció (a dies d'iniciar la temporada), i després el cert conformisme que des del club i l'entorn s'ha mostrat. El SPiSP ha estat sempre un club lluitador que ha sabut vèncer les adversitats i que n'ha vist de tots colors i ara ens hem conformat amb excés. Tot i amb això, és evident que la retallada ha fet més mal al més dèbil. El bàsquet tarragoní, per exemple, s'ha pogut salvar perquè els dos equips de LEB s'han unificat. El SPiSP i el Barça han estat les víctimes d'un desastre que afecta de ple tot el voleibol català, que des de l'arribada dels tarragonins a l'elit el 1996 havia mantingut la presència en el primer nivell masculí de manera regular i que ara trigarà a recuperar el terreny cedit.