Les penyes del Barça ostenten una mena de representació del barcelonisme que les posa en un primer pla de referència del que és l'afició blaugrana. No són ben bé això, els penyistes. No són el resultat de fer la mitjana de la manera de ser dels culers, el terme mig representatiu, l'equilibri de sensibilitats de les tendències més diverses del fet barcelonista. Això seria, o hauria de ser, l'assemblea de compromissaris. Aquest ens, sigui ben representatiu o no, però, no està organitzat com a moviment social, sinó com a òrgan que es reuneix únicament amb motiu de les assemblees generals. Les penyes i els penyistes són una altra cosa. Moltes vegades ni tan sols són socis. Això sí, són barcelonistes irreductibles. Molts d'ells, a més, en territori hostil o, si més no, estrany. Les penyes són la part més espessa i densa del contenidor ideològic del barcelonisme. La seva ideologia és “el Barça per sobre de tot”. Són els guardians de les essències. Amb el que tot això pot tenir de bo i de dolent. En un extrem, el seu principal valor és que són gent que no condiciona la seva fe en el Barça als resultats. En això no són diferents dels que senzillament són socis. En l'altre extrem, el moviment penyista no sol ser gaire amic dels matisos, de l'ambigüitat, de la complexitat. Amb les excepcions que calgui per confirmar cadascuna d'aquestes regles, és clar. Els penyistes no volen missatges complexos, sinó consignes clares. Barça! Barça! Barça! No és ni més bo ni més dolent. És així. Per això els passatges més aplaudits del discurs de Sandro Rosell en el congrés de penyes d'ahir van ser els que van ser. És igual que en altres cites s'hagin aplaudit missatges contraris. S'ha de recordar, per exemple, que el congrés és l'àmbit on Laporta va dir allò de: “¡Al loro, que no estamos tan mal, eh!” (en castellà, sí, com ho són encara alguns passatges, molt pocs, és cert, del discurs de Rosell o quasi íntegrament les intervencions d'altres oradors).

Els hits de Rosell més aplaudits: 1. “Si vosaltres voleu una junta directiva xarlatana i bravucona, no la tindreu. Nosaltres no ho som.” La referència és prou clara per no explicitar-la. I era la conclusió populista a la bona argumentació dels motius per no denunciar Mourinho. Un matís que no hi va ser: està ben raonat no denunciar Mourinho, però no és incompatible amb dirigir-se al president del Madrid i dir-li que ja s'ha passat la ratlla que se li va marcar a final de temporada. 2. “Volem que el Miniestadi formi part del nostre patrimoni.” Els penyistes catalans segurament van ser els més entusiastes, en un afer tan identitari com la propietat. I 3. “No volem que el Barça sigui utilitzat políticament per ningú.” I no diré noms, hi podia haver afegit. I vinga aplaudiments. Després d'això i de quatre hores de mocions i discursos, però, els penyistes l'únic que volien era que sortissin Cesc i Alexis. I anar a dinar, una activitat que els penyistes dominen com l'actualitat blaugrana.