Les penyes del Barça osten­ten una mena de repre­sen­tació del bar­ce­lo­nisme que les posa en un pri­mer pla de referència del que és l'afició blau­grana. No són ben bé això, els penyis­tes. No són el resul­tat de fer la mit­jana de la manera de ser dels culers, el terme mig repre­sen­ta­tiu, l'equi­li­bri de sen­si­bi­li­tats de les tendències més diver­ses del fet bar­ce­lo­nista. Això seria, o hau­ria de ser, l'assem­blea de com­pro­mis­sa­ris. Aquest ens, sigui ben repre­sen­ta­tiu o no, però, no està orga­nit­zat com a movi­ment social, sinó com a òrgan que es reu­neix única­ment amb motiu de les assem­blees gene­rals. Les penyes i els penyis­tes són una altra cosa. Mol­tes vega­des ni tan sols són socis. Això sí, són bar­ce­lo­nis­tes irre­duc­ti­bles. Molts d'ells, a més, en ter­ri­tori hos­til o, si més no, estrany. Les penyes són la part més espessa i densa del con­te­ni­dor ideològic del bar­ce­lo­nisme. La seva ide­o­lo­gia és “el Barça per sobre de tot”. Són els guar­di­ans de les essències. Amb el que tot això pot tenir de bo i de dolent. En un extrem, el seu prin­ci­pal valor és que són gent que no con­di­ci­ona la seva fe en el Barça als resul­tats. En això no són dife­rents dels que sen­zi­lla­ment són socis. En l'altre extrem, el movi­ment penyista no sol ser gaire amic dels mati­sos, de l'ambigüitat, de la com­ple­xi­tat. Amb les excep­ci­ons que cal­gui per con­fir­mar cadas­cuna d'aques­tes regles, és clar. Els penyis­tes no volen mis­sat­ges com­ple­xos, sinó con­sig­nes clares. Barça! Barça! Barça! No és ni més bo ni més dolent. És així. Per això els pas­sat­ges més aplau­dits del dis­curs de San­dro Rosell en el congrés de penyes d'ahir van ser els que van ser. És igual que en altres cites s'hagin aplau­dit mis­sat­ges con­tra­ris. S'ha de recor­dar, per exem­ple, que el congrés és l'àmbit on Laporta va dir allò de: “¡Al loro, que no esta­mos tan mal, eh!” (en cas­tellà, sí, com ho són encara alguns pas­sat­ges, molt pocs, és cert, del dis­curs de Rosell o quasi ínte­gra­ment les inter­ven­ci­ons d'altres ora­dors).

Els hits de Rosell més aplau­dits: 1. “Si vosal­tres voleu una junta direc­tiva xar­la­tana i bra­vu­cona, no la tin­dreu. Nosal­tres no ho som.” La referència és prou clara per no expli­ci­tar-la. I era la con­clusió popu­lista a la bona argu­men­tació dels motius per no denun­ciar Mou­rinho. Un matís que no hi va ser: està ben rao­nat no denun­ciar Mou­rinho, però no és incom­pa­ti­ble amb diri­gir-se al pre­si­dent del Madrid i dir-li que ja s'ha pas­sat la rat­lla que se li va mar­car a final de tem­po­rada. 2. “Volem que el Mini­es­tadi formi part del nos­tre patri­moni.” Els penyis­tes cata­lans segu­ra­ment van ser els més entu­si­as­tes, en un afer tan iden­ti­tari com la pro­pi­e­tat. I 3. “No volem que el Barça sigui uti­lit­zat política­ment per ningú.” I no diré noms, hi podia haver afe­git. I vinga aplau­di­ments. Després d'això i de qua­tre hores de moci­ons i dis­cur­sos, però, els penyis­tes l'únic que volien era que sor­tis­sin Cesc i Ale­xis. I anar a dinar, una acti­vi­tat que els penyis­tes domi­nen com l'actu­a­li­tat blau­grana.