Tornar a Mònaco és tornar al lloc del crim. Al lloc i al moment en què el campió de la Champions a París ens va enviar un missatge del qual no vam voler fer cas. Ens havia meravellat tant feia tants pocs dies que vam ser comprensius amb aquell equip que va caure estrepitosament contra el Sevilla. Era un accident. Però no, aquell va ser el començament de l'última davallada que es coneix d'un equip blaugrana. La desintegració d'aquell equip va ser més dolorosa que altres perquè era un gran equip. No va ser una pèrdua progressiva de qualitat futbolística, sinó una degradació de l'esperit competitiu. Una pena. Va ser una bona lliçó. Per als jugadors i els tècnics. I va implicar també la directiva, que després de París també havia fet una mala digestió de l'èxit.

Encara que sigui per fer memòria d'això val la pena anar cada any a Mònaco a jugar la Supercopa europea. Ser-hi, és clar, ja és bon símptoma de salut. En el partit d'avui hi haurà jugadors que van perdre el 2006. I que també van guanyar-hi el 2009. Però no és probable que Pep Guardiola hagi hagut de recórrer a l'episodi del 2006 per motivar els seus jugadors per avui. L'equip ja porta en l'equipament de sèrie l'esperit competitiu, el “tot costa molt” gravat a la pell. El factor de la motivació de l'equip de Guardiola, després de tres temporades, ja està en una altra dimensió. En la de formar part d'un grup que està embarcat en una aventura fascinant. Un nucli de jugadors que han guanyat onze títols dels catorze que han disputat i que avui tenen a l'abast el dotzè. Història en moviment.

El Barça sembla preparat per al repte, per continuar la seva singladura guanyadora. Ahir Messi va recollir el guardó al millor jugador de la passada edició de la Champions, i va tenir el detall de donar el mèrit als seus companys. Un gest significatiu. Un altre bon símptoma que els jugadors del Barça estan pel que han d'estar que veure la incomoditat de Messi i Xavi a l'escenari del Fòrum Grimaldi. O veure Puyol en bermudes i samarreta; hauria estat més correcte veure'l ben vestit per a l'ocasió, però anar vestit de feina també és un missatge. Abans, l'equip havia conegut els rivals en la fase de grups de la Champions i tot seguit es va posar a entrenar-se, el millor exercici per passar dels vestits de gala al partit d'aquest vespre. L'equip té al cap el partit i el rival. Internament, preocupa més que en l'ambient també se sigui conscient que els títols no es descompten, sinó que se sumen. No és que aquesta temporada sigui la dels sis títols i que un no s'hagi perdut. L'equip prefereix creure que en disputarà sis i que ja n'ha aconseguit un. Guardiola ja va dir quina és la millor manera d'afrontar finals: jugar-les com si fos l'última. Els aficionats no han de desaprofitar l'oportunitat de gaudir cadascun dels partits que hi ha en el camí. La final d'avui potser és l'última. Per a uns quants, la del 2006 ho va ser.