Aquests jugadors són addictes a guanyar títols, però amb el que no poden viure és sense jugar a futbol, ni sense competir. Una cosa porta a l'altra: el futbol condueix a les copes. I entremig, sempre present, la capacitat i les ganes de competir. Ahir van aixecar el dotzè trofeu dels quinze que han disputat des que el 13 de maig del 2009 van guanyar la Copa a Mestalla contra l'Athletic. El futbol no és un joc d'atzar, com dèiem en el titular de portada de la prèvia. I no hi ha flautes que sonin per casualitat. Si més no, si un dels dos equips és el Barça. No hi ha casualitats quan es juga tan bé a futbol tantes vegades i es guanyen tants partits. A l'estadi Lluís II, des de tres quarts de 9, els jugadors del Barça van saber interpretar el que el partit els demanava, les condicions que el rival (i el camp) els va imposar. Segurament no van fer el partit que els hauria agradat més, però van fer el que convenia. Saben competir, ho fan sense perdre mai l'essència del seu futbol, no tenen por de les dificultats i, sí, juguen els partits decisius amb un ofici que només tenen els equips que estan molt segurs d'ells mateixos o que s'han trobat moltes vegades en aquestes situacions. En el cas d'aquest Barça, totes dues coses.

En l'alineació de Guardiola potser va sorprendre la titularitat de Keita, en la plantilla en què hi ha Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc i Thiago (Mascherano ahir va tornar a fer de gran central). Més que sorpresa, segurament hi ha missatge. L'onze titular estava integrat per jugadors que s'havien guanyat el dret a ser ahir a Mònaco. Els nous, a la banqueta. Cesc i Thiago, aspirants a mig centre en absència de Busquets, primer de tot s'havien d'emmirallar en Keita. Potser acabaran jugant més que ell, però primer l'han de veure competir. Les coses, per ordre. L'equip de l'any passat es va encarregar d'encarrilar la consecució de la Supercopa. No va ser fàcil. El Porto és un equip peculiar. És un dos en un. Té un grup de jugadors físicament imponents. A O Dragão deuen tenir un gimnàs espectacular. Fins i tot el petit Moutinho sembla que ha fet una estirada i que se li han eixamplat les espatlles. Però juguen molt bé futbol. No es limiten a esclafar físicament els rivals, ho intenten amb la pilota. No van deixar jugar el Barça amb comoditat. Com el Madrid en l'altra supercopa, van mantenir molt estirat el Barça, que va tenir més control que domini. Però sempre va saber combatre la massa muscular dels portuguesos amb esperit competitiu. Quan el Barça va arribar a les cinc-centes combinacions, el Porto ja havia fet molts quilòmetres. Va ser l'hora que entressin els nous: primer Alexis i després Cesc. La primera intervenció del xilè va ser un control i un driblatge excelsos i la segona, una pilota robada a Hulk. Promet. El d'Arenys no va passar desapercebut. I va tornar a marcar. Messi, és clar, va ser en els dos gols i en totes les jugades. I Iniesta, i Xavi. No va ser fàcil. Ja ningú diu que ho sigui. El Barça no ha començat a encadenar tants títols fins que s'ha cregut que era tan difícil que havia de treballar com el que més.