Espanyols d'esquerres i de dretes

Pot­ser vaig equi­vo­cat, però l'última vegada que recordo que es van posar d'acord el PP i el PSOE en un tema subs­tan­cial va ser per anar con­tra les legítimes aspi­ra­ci­ons de Cata­lu­nya de com­pe­tir inter­na­ci­o­nal­ment i ofi­ci­al­ment en el mun­dial d'hoquei sobre patins. Quan hi ha Cata­lu­nya pel mig, ja ens ho va dir Josep Pla: no hi ha res més sem­blant a un espa­nyol de dre­tes que un espa­nyol d'esquer­res.

Ara tor­na­ran a votar junts per implan­tar un sos­tre del deute públic. Amics de l'esport, no us pen­seu que això no va amb vosal­tres. Som prou capaços d'enten­dre que limi­tar l'endeu­ta­ment de les admi­nis­tra­ci­ons –esta­tal, comu­ni­da­des autónomas i locals– va en favor de l'esta­bi­li­tat, però fa temps que ens afai­tem, i si aquesta limi­tació –cons­ti­tu­ci­o­nal o via llei– no va acom­pa­nyada d'una altra que posi sos­tre a la trans­ferència de riquesa via impos­tos, només ser­virà per incre­men­tar la nos­tra pre­ca­ri­e­tat. Perquè la per­pe­tu­ació del dèficit fis­cal català té, entre mol­tes altres des­ti­na­ci­ons, i per posar només alguns exem­ples, man­te­nir els 180 mili­ons de sub­venció al Con­sell Supe­rior d'Esports (CSD), con­ti­nuar cul­ti­vant els deli­ris de gran­desa de José Luis Sáez i la Fede­ració Espa­nyola de Bàsquet, man­te­nir Car­melo Pani­a­gua al cap­da­vant del pati­natge perquè vigili els cata­lans traïdors... Com­pa­reu les reduc­ci­ons de pres­su­post del CSD (6,7% el 2010 per un deute acu­mu­lat de prop de 250 mili­ons) amb la tiso­rada monu­men­tal que s'ha hagut d'empas­sar Ivan Tibau en la secre­ta­ria gene­ral de l'Esport (36% aquest any). És a dir, com en els pres­su­pos­tos gene­rals dels governs, a dues velo­ci­tats. I encara ens volen exi­gir que reta­llem més.

Com­pa­rar les mag­ni­tuds de les reta­lla­des només ens pot por­tar a una con­clusió: que men­tre l'esport espa­nyol s'ajusta, l'esport català s'esca­nya. I que pati­rem per orga­nit­zar copes, tor­neigs i tro­feus de les naci­ons, copes Amèrica d'hoquei patins i, en gene­ral, qual­se­vol mani­fes­tació que, per raó de la cita pla­ni­ana del pri­mer paràgraf, ens hem de pagar del pri­mer a l'últim cèntim perquè de fora no ens aju­da­ran. L'asfíxia econòmica és un trac­ta­ment de fons efec­tiu a llarg ter­mini i si és per aquesta via indi­recta que es plan­teja ara, és una estratègia silen­ci­osa i que deixa poc ras­tre. Però no és indo­lora i ens hem de quei­xar. Pro­nos­tico ara que el PP i el PSOE vol­dran que el sos­tre de dèficit de les admi­nis­tra­ci­ons perifèriques sigui menor que la cen­tral.

Sem­pre és el mateix. Par­tei­xen de no sé quin prin­cipi de supe­ri­o­ri­tat –impe­rial, deu ser– que sub­ver­teix tota puresa democràtica. Com que el sub­jecte de sobi­ra­nia és el pue­blo español i això ser­veix per negar el pa i els drets a la resta. L'assumpte de l'este­lada de Cesc Fàbre­gas a Mònaco no té res a veure amb el sos­tre del deute, però tota la pre­tesa polèmica res­pon al mateix meca­nisme men­tal: Cesc no té cap dret a exhi­bir cap ban­dera que no agradi als cavernícoles del cel­ti­be­ria show. Perquè els molesta qual­se­vol símbol de dis­sidència, perquè l'odien. I insul­ten i ame­na­cen amb impu­ni­tat. Al revés no pot ser perquè ningú té cap dret a sor­tir del que dicta la caverna. I com que aquesta asi­me­tria està tan arre­lada, el bon jan de Cesc ha de sor­tir a dema­nar dis­cul­pes per por­tar una ban­dera. Defi­ni­ti­va­ment, no hi ha solució. Ivan Tibau va dir que sense inde­pendència no tindríem selec­ci­ons. M'atre­veixo a anar més enllà: sense inde­pendència, la met­zina de l'ofe­ga­ment econòmic ens dei­xarà sense selec­ci­ons, sense símbols i sense res.