Potser ho fa el seu rostre, traçat a perpetuïtat de manera infantil, esclau de la precocitat en termes d'excel·lència. O potser és simplement que Leo és només això, un nen que vol jugar a pilota en un món de futbolistes. El cas és que passen les temporades, els partits i els indestriables títols del seu fet quotidià, i continuem veient en Messi un vailet com qualsevol altre, un dels nostres. I arreu, fins i tot allà on el futbol l'han endreçat sempre al calaix del que és més prescindible, es gaudeix i es connecta amb el prodigi argentí. A casa ho solem fer amb un somriure tatuat a la cara, en silenci, segurament perquè el veiem jugar i l'associem amb els nens petits que, quan fa estona que no diuen res, invariablement és que en fan una de grossa.

Messi és pura ficció, i justament per això veure'l jugar ens produeix un efecte catàrtic. Ens reconeixem en ell i en tot el que li passa. Ens genera una empatia gairebé ferotge perquè el veiem innocent, noble, respectuós amb el que fa. Trets, tots, tan arraconats d'aquest sarau contemporani del futbol. És la sensació de fragilitat que transmet, de ser vulnerable a pesar de ser el millor, el que ens el fa tan proper, ni que sigui perquè tots, en la intimitat i abraçats a la més gran puerilitat, també ens hem sentit algun dia els millors en vés a saber què. Maradona, Pelé, Cruyff... tots susciten debat quan se'ls veu dalt del pedestal. Ell no. Messi és indiscutiblement el més gran, i només els cecs que no hi volen veure hi dissenteixen. Ens enamora a pesar del seu joc, malgrat que és únic, infranquejable i futbolísticament etern. I malgrat aquesta unanimitat i els atributs omnipotents que adjectiven la raó última de qualsevol realitat, el menut argentí ens atrapa. Sempre; per exemple, instants després d'haver fet un gol, amb el somriure pur que delata la felicitat de qui ho ha tornat a fer.