La porteria del Barça sempre ha cremat. Busquets, Angoy, Vítor Baia, Koepke, Ruud Hesp, Dutruel, Arnau, Pepe Reina, Bonano, Enke, Rüstü, Jorquera. Aquests dotze porters han passat pel Barça (algun no es va ni posar la samarreta) des que va marxar Andoni Zubizarreta i fins que Víctor Valdés va guanyar-se la titularitat. Zubizarreta va ser porter del Barça vuit temporades (1986-1994) i Valdés (des del 2002) fa nou temporades que és al primer equip i vuit com a titular. Entre un i l'altre van passar vuit temporades i cap dels dotze que van provar de posar-se a la porteria del Barça va aconseguir consolidar-se. I això no vol dir que Zubi i Valdés tampoc no sàpiguen com crema la porteria del Barça. Van marcar una època, però també les van veure de tots colors. El basc, que si cada vegada que sortia als peus d'un davanter li xiulaven penal, que si no aturava mai cap pena màxima, després que si no sabia jugar amb els peus... Però alguna cosa devia tenir per estar vuit anys en una porteria tan complicada. El de l'Hospitalet també ha conviscut amb una crítica persistent que li ha escrutat cada errada i li ha penjat l'etiqueta que no era porter per al Barça. Què és ser porter per al Barça, però? La resposta és complicada, però segurament és tan senzilla com dir que Zubi i Valdés són porters per al Barça. Per exemple, entre un i l'altre no hi va haver cap premi Zamora que fos blaugrana. Valdés en té quatre i Zubi, un. Tots els altres s'han d'anar a buscar abans que ells: Urruti, Artola, Miquel Reina, Sadurní, Pesudo i Velasco, tots amb un, i Ramallets, amb cinc. Però tant un com l'altre jugaven més bé que mai en les grans ocasions, en els escenaris on la responsabilitat sol pesar més.

Però també és difícil d'explicar per què un porter com Vítor Baia no va ser porter per al Barça. Era el millor del món en aquella època. Però com a tants altres, li va caure la porteria a sobre. Deu tenir a veure amb el fet que per jugar al Barça no només s'ha de ser bon porter, sinó tenir un caràcter molt especial. Més que fort, que ho ha de ser, immune a les crítiques circumstancials. Una errada a la porteria del Barça és com cent errades a la porteria d'un altre equip. I quan se n'ha comès una, s'ha de viure sota la sospita i la pressió dels més crítics. Al Camp Nou, la sospita es nota tant com la pluja o el vent. I sovint mulla més i fa tombar més porters que els xuts dels rivals. Per ser porter del Barça no n'hi ha prou ni tan sols amb la confiança de l'entrenador. Però sí que és una qüestió de confiança. D'autoconfiança. Em fa l'efecte que aquest és el secret de Valdés. Alguna vegada s'ha equivocat per un cop de caràcter, però sense aquesta autoconfiança il·limitada que té no hauria superat situacions com l'enfrontament que va tenir amb Van Gaal o la crítica constant fins fa quatre dies. A molts porters del Barça els ha caigut la porteria a sobre. Valdés no només l'aguanta, sinó que sobre ell es pot edificar un gran equip.