Ja feia dies que volia parlar d'un senyor jubilat. Però també és un home que té una mirada temible. I que diu coses com ara: “La gent que no aguanta la mirada es queda pel camí.” O a qui el seu pare li va dir: “Si la derrota et fa plorar, no juguis.” I ell va decidir no tornar a plorar. Coses com aquestes són les que explicava Anatoli Kàrpov fa un parell de mesos en una entrevista a La Vanguardia. Per als més joves potser hauria d'especificar que estem parlant d'un campió del món d'escacs, un dels més destacats de la història. Però, sobretot, d'un cervell privilegiat i d'una persona que val la pena escoltar. En l'època que ell dominava els taulers jo era un nen i em tocava percebre qui era aquell home a través del filtre dels adults i de la situació política i geoestratègica del món en aquell moment. Això ara, en l'època de la sobreexposició mediàtica dels esportistes, sembla estrany. Però la veritat és que Anatoli Kàrpov no era un simple jugador d'escacs: era l'emblema de la Unió Soviètica al món, amb tot el que això comportava en plena Guerra Freda. Quan Bobby Fischer va derrotar Borís Spasski va ser un triomf dels Estats Units contra la URSS, i després va ser Kàrpov el que va venjar els soviètics derrotant Fischer. Des del nostre racó de món, doncs, Kàrpov era el dolent. I ho va tornar a ser quan la seva rivalitat, potser la més gran de la història de l'esport, va ser amb Gari Kaspàrov, que simbolitzava l'anhel de llibertat dins el comunisme soviètic.

Afortunadament, un dels avantatges de fer-se gran és que es pot veure el món amb ulls i pensament propis, i que si més no tenim la possibilitat d'analitzar les coses amb els matisos necessaris. Que no tot és qüestió de bons i dolents. Però la rivalitat, l'enemistat, entre Kàrpov i Kaspàrov era certa. Kàrpov era fred com el gel, mirava fixament als ulls i era membre del Soviet Suprem. I Kaspàrov era un rebel fent anar les peces i també les idees. Un era metòdic i l'altre, impulsiu. Eren la nit i el dia a banda i banda del tauler.

I va ser així durant molts anys i fins i tot quan tots dos es van retirar dels escacs. Però dins de tots dos també hi havia un gran respecte per l'altre. Durant dècades no ho van dir ni s'ho van dir, però al final totes les coses surten. No són amics ni potser ho seran mai. En la mateixa entrevista Kàrpov reconeixia: “Vam acordar no parlar ni de política ni de detalls dels nostres campionats.” Poc abans, Kaspàrov havia donat suport a Kàrpov com a candidat a la presidència de la Federació Internacional d'Escacs. I el 2007, Kàrpov va intentar visitar Kaspàrov quan va ser empresonat per fer oposició a Vladimir Putin. En fi, hi ha moltes més coses de Kàrpov que valen la pena. Però el que els volia dir avui és que l'esport és a vegades la millor lliçó per a la vida. La Guerra Freda, la política de blocs, no sé si va dur gaire res de bo. Però d e gent com Kàrpov sí que en podem aprendre moltes coses. Encara que no li puguem aguantar la mirada.