El bronze de Natàlia Rodríguez en els 1.500 metres del mun­dial de Taegu d'atle­tisme és el premi meres­cut a una tra­jectòria espor­tiva impe­ca­ble bas­tida a còpia de la com­bi­nació del talent innat i l'esforç. La tar­ra­go­nina s'ha man­tin­gut més d'una dècada en l'elit des que va com­pe­tir en els Jocs de Syd­ney l'any 2000 i sem­pre en plena pro­gressió. Els seus últims tres anys, a més, han estat pletòrics. Des de Berlín 2009, quan va arri­bar pri­mera a la meta en el mun­dial i va ser des­qua­li­fi­cada, s'ha man­tin­gut al cap­da­munt en les grans cites. Una plata en el mun­dial de pista coberta, un bronze en l'euro­peu de Bar­ce­lona i el bronze de dijous quan va llui­tar per l'or amb valen­tia ata­cant de cara, dei­xen ben clara la mag­ni­tud de la cata­lana, que ha arri­bat a l'algi­desa espor­tiva tot just després de ser mare. Amb el seu tècnic, Miguel Esca­lona, al cos­tat tant en els bons moments com en els amargs i els de desànim en què fins i tot es va plan­te­jar ple­gar, Natàlia ha tro­bat l'esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal necessària per reflec­tir a la pista la seva qua­li­tat. Un altre fac­tor dife­ren­cial que ha sabut ren­di­bi­lit­zar és que s'ha entre­nat sem­pre al cos­tat de casa, lluny dels grans cen­tres atlètics de pre­pa­ració. Natàlia Rodríguez és la refe­rent de l'atle­tisme català i el seu nou repte ja ha començat: Lon­dres 2012.