Amb el 3-4-3 contra el Vila-real, Pep Guardiola va demostrar una altra vegada la seva capacitat per subvertir la quotidianitat. Com diu Cruyff, ell i Guardiola s'assemblen perquè van dos passos endavant de la resta. Quan la majoria hi anem, ells ja en tornem, s'ha dit sempre. La recerca de nous estadis, no acomodar-se en l'èxit, és una clau fonamental de l'èxit de Guardiola, i ho explica molt bé Frederic Porta a la contraportada del diari comparant-lo amb Edison. Jo volia referir-me a aquest aspecte des d'un punt de vista més tècnic, d'anàlisi tàctica de l'equip i també de gestió de l'entorn.

Per una part, aquests moments puntuals de subversió que Guardiola administra de manera oportuna ajuden a crear un clima de treball més tranquil i relaxat. Només se li requeria que solucionés un problema puntual de falta de defenses, però ell, avançant-se al possible enquistament de determinats debats, va demostrar coses com ara que sempre ha cregut en el potencial de Thiago, que l'hispanobrasiler pot jugar amb Cesc, que el d'Arenys pot jugar al lloc de Messi però que també ho poden fer junts, i que sense quatre campions del món l'equip pot ser molt competitiu i que es poden fer rotacions en l'onze titular amb garanties. Ja sol passar, que molts debats d'aquests que es generen en l'entorn mediàtic blaugrana duren el que sol tardar Guardiola a prendre una decisió. Però cal prendre-la.

En l'aspecte futbolístic, les conclusions són més estimulants. Ho va ser des del moment que a la zona de premsa del Camp Nou es van repartir els fulls amb les alineacions i es va prolongar sobre la gespa durant el partit. La possibilitat que el Barça jugui amb tres defenses i un mig del camp més ple obre un nou ventall de possibilitats a l'equip i, de rebot, té un efecte dissuasiu en els rivals. El risc de partir de només tres defenses es compensa amb la capacitat de desequilibri que són capaços de generar Messi i Cesc jugant en l'espai del fals davanter, una zona que per ser ben explotada requereix més sacrifici tàctic als extrems, que tenen com a funció prioritària obrir molt el camp. En aquest sentit, el pas endavant és que Messi encara pot fer més mal als rivals del que ja feia, i que Cesc ha trobat aviat un hàbitat tàctic natural. Ara bé, l'equip també pot trobar nous àmbits de creixement si el tècnic troba per a Alexis més funcions de les que ja li hem vist, en la qual s'ha de recordar que va marcar un gol. Fins ara Guardiola ha estat capaç de trobar funcions dins l'equip a la majoria de jugadors perquè el seu rendiment individual millorés, però sempre sumant-lo al rendiment col·lectiu. Com ara posar Keita de mig centre en determinades situacions. Hi ha marge tàctic per córrer en aquest aspecte. I, finalment, jo vaig ser el primer que em vaig entusiasmar de veure tants migcampistes a l'onze inicial, però no m'imagino un Barça guanyador sense defenses com Puyol i Piqué. Que tornin aviat.