Com més equilibri, més desequilibri

Amb el 3-4-3 con­tra el Vila-real, Pep Guar­di­ola va demos­trar una altra vegada la seva capa­ci­tat per sub­ver­tir la quo­ti­di­a­ni­tat. Com diu Cruyff, ell i Guar­di­ola s'assem­blen perquè van dos pas­sos enda­vant de la resta. Quan la majo­ria hi anem, ells ja en tor­nem, s'ha dit sem­pre. La recerca de nous esta­dis, no aco­mo­dar-se en l'èxit, és una clau fona­men­tal de l'èxit de Guar­di­ola, i ho explica molt bé Fre­de­ric Porta a la con­tra­por­tada del diari com­pa­rant-lo amb Edi­son. Jo volia refe­rir-me a aquest aspecte des d'un punt de vista més tècnic, d'anàlisi tàctica de l'equip i també de gestió de l'entorn.

Per una part, aquests moments pun­tu­als de sub­versió que Guar­di­ola admi­nis­tra de manera opor­tuna aju­den a crear un clima de tre­ball més tran­quil i rela­xat. Només se li reque­ria que solu­cionés un pro­blema pun­tual de falta de defen­ses, però ell, avançant-se al pos­si­ble enquis­ta­ment de deter­mi­nats debats, va demos­trar coses com ara que sem­pre ha cre­gut en el poten­cial de Thi­ago, que l'his­pa­no­bra­si­ler pot jugar amb Cesc, que el d'Arenys pot jugar al lloc de Messi però que també ho poden fer junts, i que sense qua­tre cam­pi­ons del món l'equip pot ser molt com­pe­ti­tiu i que es poden fer rota­ci­ons en l'onze titu­lar amb garan­ties. Ja sol pas­sar, que molts debats d'aquests que es gene­ren en l'entorn mediàtic blau­grana duren el que sol tar­dar Guar­di­ola a pren­dre una decisió. Però cal pren­dre-la.

En l'aspecte fut­bolístic, les con­clu­si­ons són més esti­mu­lants. Ho va ser des del moment que a la zona de premsa del Camp Nou es van repar­tir els fulls amb les ali­ne­a­ci­ons i es va pro­lon­gar sobre la gespa durant el par­tit. La pos­si­bi­li­tat que el Barça jugui amb tres defen­ses i un mig del camp més ple obre un nou ven­tall de pos­si­bi­li­tats a l'equip i, de rebot, té un efecte dis­su­a­siu en els rivals. El risc de par­tir de només tres defen­ses es com­pensa amb la capa­ci­tat de dese­qui­li­bri que són capaços de gene­rar Messi i Cesc jugant en l'espai del fals davan­ter, una zona que per ser ben explo­tada reque­reix més sacri­fici tàctic als extrems, que tenen com a funció pri­o­ritària obrir molt el camp. En aquest sen­tit, el pas enda­vant és que Messi encara pot fer més mal als rivals del que ja feia, i que Cesc ha tro­bat aviat un hàbitat tàctic natu­ral. Ara bé, l'equip també pot tro­bar nous àmbits de crei­xe­ment si el tècnic troba per a Ale­xis més fun­ci­ons de les que ja li hem vist, en la qual s'ha de recor­dar que va mar­car un gol. Fins ara Guar­di­ola ha estat capaç de tro­bar fun­ci­ons dins l'equip a la majo­ria de juga­dors perquè el seu ren­di­ment indi­vi­dual millorés, però sem­pre sumant-lo al ren­di­ment col·lec­tiu. Com ara posar Keita de mig cen­tre en deter­mi­na­des situ­a­ci­ons. Hi ha marge tàctic per córrer en aquest aspecte. I, final­ment, jo vaig ser el pri­mer que em vaig entu­si­as­mar de veure tants mig­cam­pis­tes a l'onze ini­cial, però no m'ima­gino un Barça gua­nya­dor sense defen­ses com Puyol i Piqué. Que tor­nin aviat.