Quan el jove Webb Ellis, mentre jugava un partit de futbol el 1823, va agafar la pilota amb la mà i va córrer cap a la porteria contrària, no només va crear, sense ser-ne encara conscient, un nou esport, el rugbi, també va escindir un món en dos de diferents, en dues cultures esportives diferents. No estic d'acord amb els que ho usen pejorativament, per posar el rugbi en una situació de superioritat moral respecte al futbol, però aquella màxima per diferenciar el rugbi i el futbol és bastant descriptiva: el rugbi és un esport de bèsties practicat per senyors i el futbol és un esport de senyors practicat per bèsties. En aquest cas es pot dir allò de se no e vero e ben trobato. Jo no sóc un entès en rugbi, i ja em perdonaran els entesos que en parli. Però sí que estimo l'esport. I estic convençut que és impossible estimar l'esport i no estimar el rugbi. Hi entenguis més o menys i el segueixis més o menys. El rugbi és sens dubte un dels esports que ha mantingut més viva l'essència de l'esport, que ha fet de l'esperit esportiu un cosa tan important com el reglament o com la forma de la pilota. La duresa del joc, el contacte físic, va sempre acompanyat de l'educació i el sagrat tercer temps entre els dos equips ho diu tot a favor d'aquest esport.

A més, en el meu cas particular, qualsevol partit de rugbi em trasllada als millors moments de la infantesa. Al lloc d'on sóc no hi ha tradició de jugar a rugbi. Però des que el meu pare em citava davant de la tele per veure els partits del llavors Cinc Nacions, aquella experiència no se m'ha esborrat mai de la vida. Ell tampoc no és que entengués gaire de les regles, el joc o les tàctiques. En molts quilòmetres al voltant del poble el rugbi era inexistent. Però sabia entendre i em volia transmetre la fascinació per aquest esport. I sempre em parlava de l'amateurisme: “Veus, fill, aquest és metge i aquell, enginyer i l'altre, advocat.” I a mi em feia gràcia quan els comentaristes deien que tal era pagès. Vaig entendre que allò era el rugbi, però que sobretot era esport.

Amb els anys, hi va haver el perill que la inevitable arribada del professionalisme trenqués la màgia del rugbi. La resistència ha durat fins fa molt pocs anys. Però tinc la sensació que el rugbi manté l'essència. Si més no, per com veig que viuen el rugbi gent que he anat coneixent.

Ara ha començat la copa del món a Nova Zelanda. I durant un mes i mig tindrem ocasió de gaudir del millor rugbi. Que la competició hagi començat amb dues hakas, la dels locals i la de Tonga, és un gust afegit per als que som amants del rituals al voltant de l'esport, com ho és parlar dels esglaons del vell estadi de Wembley per a un boig del futbol o de l'olor de l'herba a primera hora del matí per a un golfista. No els parlaré de les jugades, de les tàctiques. Ja ho faran en aquest diari els que hi entenen. Però avui tenia ganes de parlar de rugbi, de parlar d'esport. I de veure almenys un partit amb el meu pare.