Aquesta mena de partits
Estem tan acostumats a les sensacions fortes, a les finals, a les semifinals a tot o res, als quarts de final que marquen fronteres entre l'èxit i el fracàs, als partits que acaben decidint la lliga, a les nits sempre especials de la copa, estem tant acostumats als florits mesos de maig d'aquest Barça que a vegades sembla que tot el que hi ha per arribar-hi no sigui ni carn ni peix, partits d'entreteniment, que no valguin res per ells mateixos i que només tenen sentit perquè poden acabar conduint a la fase decisiva del campionat. Ah, això sí, si l'equip no guanya, perquè guanyar es dóna per descomptat, llavors sí que hi donem voltes i voltes i sí que hi trobem significat. És clar que a l'altra banda hi ha les exhibicions que tot sovint fa l'equip i que almenys serveixen per reivindicar el mèrit del que fa. No diré que jo no sigui el primer de caure rendit a l'admiració en aquestes ocasions i que no busqui les raons de per què no s'ha guanyat alguna vegada. Però un servidor té debilitat pels partits més complicats, els més disputats, els que són més enrevessats d'interpretar i encara més de desentrellar. I també, és clar, els que tenen una aura especial, encara que siguin en la primera jornada de la fase de grups de la lliga de campions.
Un Barça-Milan és d'aquesta mena de partits. Sí, aquest d'avui és també el del finalment frustrat retorn de Zlatan Ibrahimovic a la casa on entrena Pep Guardiola, del retorn dels també blaugranes efímers Mark van Bommel i Gianluca Zambrotta, del retrobament del mig holandès amb Andrés Iniesta després d'haver-lo adobat de valent en la final del Mundial. És, sí, el primer partit després de l'empat a Anoeta. És tot això, però sobretot és un partit del millor equip del moment contra un equip que té set copes d'Europa, que aviat és dit. Sí, la mitjana d'edat del Milan en els últims anys sembla una rèmora que l'impedeix aspirar fermament al títol de la Champions. Però és un equip ple de talent, amb uns quants jugadors fenomenals que porten una samarreta que evoca pàgines mítiques de la història del futbol.
És el Milan, senyores i senyors. I és un Milan conscient del seu prestigi que s'enfronta a l'equip del moment, al que molts assenyalen com un referent de la història del futbol, qui sap si el millor. I s'ha de recordar que l'últim o el penúltim equip que ha marcat un abans i un després per la seva manera de jugar és el Milan, un equip que sap que si avui no està a l'altura de la seva història pot passar-li un accident que el deixi en evidència, que l'exposi a l'escarni. Igualment com el Barça sap que si no fa el que ha de fer per sumar els tres punts pot tenir una lligueta més estressant del que li convé. És un partit als antípodes de la final de Munic, però és un partidàs, dels que justifiquen per què ens agrada el futbol. I Munic queda tan lluny en l'espai i en el temps... I mentrestant queden tan partits per viure intensament... Visquem-los.
Publicat a
Notícies
Dilluns,18 novembre 2024