Estem tan acos­tu­mats a les sen­sa­ci­ons for­tes, a les finals, a les semi­fi­nals a tot o res, als quarts de final que mar­quen fron­te­res entre l'èxit i el fracàs, als par­tits que aca­ben deci­dint la lliga, a les nits sem­pre espe­ci­als de la copa, estem tant acos­tu­mats als flo­rits mesos de maig d'aquest Barça que a vega­des sem­bla que tot el que hi ha per arri­bar-hi no sigui ni carn ni peix, par­tits d'entre­te­ni­ment, que no val­guin res per ells matei­xos i que només tenen sen­tit perquè poden aca­bar con­duint a la fase deci­siva del cam­pi­o­nat. Ah, això sí, si l'equip no gua­nya, perquè gua­nyar es dóna per des­comp­tat, lla­vors sí que hi donem vol­tes i vol­tes i sí que hi tro­bem sig­ni­fi­cat. És clar que a l'altra banda hi ha les exhi­bi­ci­ons que tot sovint fa l'equip i que almenys ser­vei­xen per rei­vin­di­car el mèrit del que fa. No diré que jo no sigui el pri­mer de caure ren­dit a l'admi­ració en aques­tes oca­si­ons i que no bus­qui les raons de per què no s'ha gua­nyat alguna vegada. Però un ser­vi­dor té debi­li­tat pels par­tits més com­pli­cats, els més dis­pu­tats, els que són més enre­ves­sats d'inter­pre­tar i encara més de desen­tre­llar. I també, és clar, els que tenen una aura espe­cial, encara que siguin en la pri­mera jor­nada de la fase de grups de la lliga de cam­pi­ons.

Un Barça-Milan és d'aquesta mena de par­tits. Sí, aquest d'avui és també el del final­ment frus­trat retorn de Zla­tan Ibra­hi­mo­vic a la casa on entrena Pep Guar­di­ola, del retorn dels també blau­gra­nes efímers Mark van Bom­mel i Gian­luca Zam­brotta, del retro­ba­ment del mig holandès amb Andrés Ini­esta després d'haver-lo ado­bat de valent en la final del Mun­dial. És, sí, el pri­mer par­tit després de l'empat a Ano­eta. És tot això, però sobre­tot és un par­tit del millor equip del moment con­tra un equip que té set copes d'Europa, que aviat és dit. Sí, la mit­jana d'edat del Milan en els últims anys sem­bla una rèmora que l'impe­deix aspi­rar fer­ma­ment al títol de la Cham­pi­ons. Però és un equip ple de talent, amb uns quants juga­dors feno­me­nals que por­ten una samar­reta que evoca pàgines mítiques de la història del fut­bol.

És el Milan, senyo­res i senyors. I és un Milan cons­ci­ent del seu pres­tigi que s'enfronta a l'equip del moment, al que molts asse­nya­len com un refe­rent de la història del fut­bol, qui sap si el millor. I s'ha de recor­dar que l'últim o el penúltim equip que ha mar­cat un abans i un després per la seva manera de jugar és el Milan, un equip que sap que si avui no està a l'altura de la seva història pot pas­sar-li un acci­dent que el deixi en evidència, que l'exposi a l'escarni. Igual­ment com el Barça sap que si no fa el que ha de fer per sumar els tres punts pot tenir una lli­gueta més estres­sant del que li convé. És un par­tit als antípodes de la final de Munic, però és un par­tidàs, dels que jus­ti­fi­quen per què ens agrada el fut­bol. I Munic queda tan lluny en l'espai i en el temps... I men­tres­tant que­den tan par­tits per viure inten­sa­ment... Vis­quem-los.