Potser, i és difícil, a Flushing Meadows s'hi ha vist jugar més bé a tennis, però és probable que no s'hi hagi vist jugar mai amb tanta intensitat com ho van fer Novak Djokovic i Rafael Nadal dimarts a la matinada. Roger Federer, potser el millor tennista de tots els temps, hi va jugar una semifinal magnífica contra el serbi. I hi ha jugat altres finals inoblidables. No cal que anem més enrere. Aquesta última final del US Open, però, serà, sens dubte, un referent a l'hora de parlar de la història del tennis. No era una final qualsevol. Era el dia que el món estava expectant per veure si la fortalesa de Djokovic resistia l'intent de l'irreductible Nadal de superar-lo al final d'aquesta temporada fascinant del jugador serbi. Nadal ha estat un gran número u del tennis mundial abans de l'eclosió de Djokovic. S'ha enfrontat un piló de vegades al colós Federer i d'aquesta rivalitat n'ha sortit guanyador. Nadal és un guanyador, i als guanyadors de veritat el que més els tortura és la derrota. No ha pogut guanyar Djokovic les últimes vegades i, per tant, no ha pogut evitar cedir-li el número u de la classificació de l'ATP. A Federer li falta regularitat, però ha tingut moments de gran campió, com quan va derrotar l'actual número u a les semifinals de Roland Garros. Però Nadal porta tan malament la derrota, està tan educat per competir, ho sent tan profundament, que és una experiència extraordinària veure'l jugar i plantar cara a Djokovic com ho va fer dilluns.

En el primer joc els dos finalistes van fer la seva declaració d'intencions. Ho van mostrar amb el joc i amb l'expressió. Nadal va expressar determinació. Que no pensava entrar en cap mena de contemporització, que disputaria tots els punts com si fossin els últims de la seva vida. Tot passió, pura emoció. Djokovic, en canvi, es va mostrar més enigmàtic. No es va mostrar del tot, va expressar contenció emocional. No tennística, però. No estava disposat a deixar-se anar per les emocions, com tantes altres vegades. Aquest ha estat el seu gran canvi (amb el canvi de dieta), el que l'ha convertit en un assassí implacable amb la raqueta. Nadal agafava la paraula. El partit es va decidir en una lluita implacable en tots els punts que es van disputar. El tercer set és un monument a la determinació en el tennis: el joc de 3 a 4 per a Nadal, el punt en què Nole va salvar el 3 a 5, i un 15-30 de Nadal en el dotzè joc en què el serbi ho tornava tot... Però el moment decisiu del partit, el concentrat de tot, van ser els tercers jocs del primer i el segon set. Nadal s'havia posat 2 a 0 i Djokovic va recuperar el trencament de manera immediata, i va acabar enduent-se els dos sets. Però aquells tercers jocs són per posar-los en un museu. Com els van jugar tots dos! El del segon set va durar quasi disset minuts. Van ser els moments en què Djokovic es va mostrar imbatible. Inoblidable. Com la cara de Nadal després de perdre, ja pensant en el pròxim enfrontament. No se'l perdin.