El fut­bol a vega­des s'explica per les coses con­cre­tes més que per les retòriques. El Milan va ser con­cret al prin­cipi i al final, en la pri­mera i en l'última acció. I la retòrica del Barça en l'entre­mig va que­dar con­tra­res­tada en el mar­ca­dor. El par­tit d'ahir va ser la versió més mini­ma­lista pos­si­ble del que és el fut­bol del Barça i el que és el Milan, el fut­bol italià per extensió. La jugada contínua con­tra la jugada episòdica. L'empat així ho reflec­teix. No el joc. Però ahir va ser d'aquells dies que si et dei­xen triar, segur que et que­des amb el resul­tat. Se'l va que­dar el Milan, que per això juguen. O fan acte de presència, vaja.

Dóna-li un gol a un equip italià i ja saps el que t'espera: un mur. Encara que sigui el Milan. No poden evi­tar-ho, és la seva natu­ra­lesa. Qual­se­vol equip italià és capaç d'edi­fi­car un gra­ta­cels a par­tir d'un gol. Un gra­ta­cels o un búnquer. Sigui el Milan o sigui el Bari. L'única diferència és que el Milan és un equip gran perquè deixa sem­pre Pato i Cas­sano lliu­res de par­ti­ci­par en el sis­tema defen­siu. Pato es va inven­tar un gol al mig minut de joc perquè és un juga­dor mor­tal en l'u con­tra u, sobre­tot si el defensa l'entra de cop en lloc de flo­tar-lo. El Barça va voler mos­se­gar en la pressió després de per­dre una pilota i el davan­ter bra­si­ler va tro­bar petroli gràcies a una auto­pas­sada que va superar l'última línia blau­grana, es va plan­tar davant Valdés i el va batre amb elegància. Amb el 0-1 i tot el par­tit, el Milan no va tenir cap recança a anar tirant-se enrere. L'ofen­siva del Barça també l'hi va con­vi­dar. Segu­ra­ment el pla d'Alle­gri era un altre, hi hau­ria hagut un par­tit més de mig­cam­pisme, però cap equip italià se sent incòmode reco­llint-se a l'àrea. Els cen­trals, Nesta i Thi­ago Silva, a més, se sen­ten més còmodes. Van ser els millors del seu equip. Silva, a més, va aca­bar mar­cant el gol de l'empat.

El pla del Barça era ata­car. I con­tra els murs no hi ha res com tenir un juga­dor com Messi. Deci­siu sem­pre, enfa­dat pel gol mati­ner dels ita­li­ans, va posar-se la por­te­ria d'Abbi­ati entre cella i cella, però sense per­dre el món de vista. Va com­bi­nar al mig i va pro­var les pene­tra­ci­ons i les assistències. La seva deter­mi­nació va ser­vir per espe­rar que a l'equip se li encen­gues­sin els llums. Guar­di­ola va obrir el camp amb Alves i Pedro. Villa jugava més endins i Messi s'asso­ci­ava amb Xavi i Ini­esta. Amb pocs espais, el Barça no cre­ava juga­des netes ni oca­si­ons clares. Però per­sis­tia. Fins que Messi va fer una jugada de per­sistència més que de geni­a­li­tat. La part genial va ser que ell va ser l'únic que es va creure que la jugada podia sor­tir bé. Ell i Pedro, que va empènyer la pilota a la xarxa. El Milan s'havia arre­pen­jat massa en el seu gol. Noranta minuts con­tra aquest Barça es fan molt llargs. I la remun­tada es veia a venir. Va arri­bar. El gol el va fer Villa de falta. Però el Barça no va aban­do­nar en cap moment la seva retòrica ata­cant. No va saber ampliar l'avan­tatge. I després es va demos­trar que un avan­tatge mínim con­tra un equip italià és, per a ells, una opor­tu­ni­tat. I que ho és fins al final. El camí cap a Munic no serà fàcil. Ningú havia dit que ho seria, no?