El futbol a vegades s'explica per les coses concretes més que per les retòriques. El Milan va ser concret al principi i al final, en la primera i en l'última acció. I la retòrica del Barça en l'entremig va quedar contrarestada en el marcador. El partit d'ahir va ser la versió més minimalista possible del que és el futbol del Barça i el que és el Milan, el futbol italià per extensió. La jugada contínua contra la jugada episòdica. L'empat així ho reflecteix. No el joc. Però ahir va ser d'aquells dies que si et deixen triar, segur que et quedes amb el resultat. Se'l va quedar el Milan, que per això juguen. O fan acte de presència, vaja.

Dóna-li un gol a un equip italià i ja saps el que t'espera: un mur. Encara que sigui el Milan. No poden evitar-ho, és la seva naturalesa. Qualsevol equip italià és capaç d'edificar un gratacels a partir d'un gol. Un gratacels o un búnquer. Sigui el Milan o sigui el Bari. L'única diferència és que el Milan és un equip gran perquè deixa sempre Pato i Cassano lliures de participar en el sistema defensiu. Pato es va inventar un gol al mig minut de joc perquè és un jugador mortal en l'u contra u, sobretot si el defensa l'entra de cop en lloc de flotar-lo. El Barça va voler mossegar en la pressió després de perdre una pilota i el davanter brasiler va trobar petroli gràcies a una autopassada que va superar l'última línia blaugrana, es va plantar davant Valdés i el va batre amb elegància. Amb el 0-1 i tot el partit, el Milan no va tenir cap recança a anar tirant-se enrere. L'ofensiva del Barça també l'hi va convidar. Segurament el pla d'Allegri era un altre, hi hauria hagut un partit més de migcampisme, però cap equip italià se sent incòmode recollint-se a l'àrea. Els centrals, Nesta i Thiago Silva, a més, se senten més còmodes. Van ser els millors del seu equip. Silva, a més, va acabar marcant el gol de l'empat.

El pla del Barça era atacar. I contra els murs no hi ha res com tenir un jugador com Messi. Decisiu sempre, enfadat pel gol matiner dels italians, va posar-se la porteria d'Abbiati entre cella i cella, però sense perdre el món de vista. Va combinar al mig i va provar les penetracions i les assistències. La seva determinació va servir per esperar que a l'equip se li encenguessin els llums. Guardiola va obrir el camp amb Alves i Pedro. Villa jugava més endins i Messi s'associava amb Xavi i Iniesta. Amb pocs espais, el Barça no creava jugades netes ni ocasions clares. Però persistia. Fins que Messi va fer una jugada de persistència més que de genialitat. La part genial va ser que ell va ser l'únic que es va creure que la jugada podia sortir bé. Ell i Pedro, que va empènyer la pilota a la xarxa. El Milan s'havia arrepenjat massa en el seu gol. Noranta minuts contra aquest Barça es fan molt llargs. I la remuntada es veia a venir. Va arribar. El gol el va fer Villa de falta. Però el Barça no va abandonar en cap moment la seva retòrica atacant. No va saber ampliar l'avantatge. I després es va demostrar que un avantatge mínim contra un equip italià és, per a ells, una oportunitat. I que ho és fins al final. El camí cap a Munic no serà fàcil. Ningú havia dit que ho seria, no?