Opinió

42.000 milions d'anys llum

Guardiola té raó que no es viu del passat, però n'hi ha que entenen que el present ha de ser un mal viure

Quan un amic matemàtic et diu que s'estima que el diàmetre de l'univers és d'uns 42.000 milions d'anys llum, el primer que fas és preguntar-li què hi ha més enllà. No penses en la immensitat de l'univers i la seva infinitud conceptual, i no pots evitar la temptació de pensar que si hi ha un diàmetre que el delimita és que hi ha encara algun contenidor més gran. I aquesta idea que no podem assimilar ens subjuga més que tot el que desconeixem de l'univers conegut, que és tant i tant que no ens ho acabaríem mai. Però en qüestions metafísiques és fins a un cert punt comprensible que la nostra atenció se centri en els misteris més enigmàtics que en les coses que podem arribar a comprendre.

Ara bé, concretem i parlem del que hem de parlar. Ras i curt: dos empats no són l'univers, i encara menys el que suposadament hi pot haver més enllà. Pep Guardiola es va cansar en la roda de premsa d'ahir, prèvia al Barça-Osasuna d'avui, de les preguntes que furgaven en els dos empats seguits de l'equip: contra la Real Sociedad i contra el Milan. Com si, més enllà del joc de l'equip, possiblement més discutible, aquests dos resultats poguessin ser indicatius que l'equip ha entrat en declivi, que li falta competitivitat, que té un cert desinterès pel futbol, que juguen poc concentrats, que es despisten, que els jugadors no juguen al seu lloc... En realitat, no és res més que projectar els temors més atàvics dels culers a un parell de resultats, en realitat més enganyosos que l'actitud de l'equip. Això, i també s'ha de dir que un cert dirigisme informatiu de determinats mitjans, normalment lligats a centrals situades a Madrid, que el que pretenen és que els fets s'adaptin a la tesi de la qual parteixen, i que no és res més que buscar (o provocar) indicis de deteriorament de l'equip blaugrana, o, per dir-ho clar, de “canvi de cicle”.

A veure, el futbol és un dels grans misteris de la humanitat, però no arriba a la complexitat de l'univers i el més enllà. Els partits, el joc i els resultats indiquen el que indiquen, i arriba un punt que el tema ja no dóna per més. És cert que el Barça va afluixar massa a Sant Sebastià per sostenir amb comoditat el 0-2 i que contra el Milan li va faltar finor i concreció. Els dos gols a Anoeta eren evitables amb una mica més de tensió competitiva. Els dos del Milan eren evitables en la mesura que ho poden ser tots els del Barça. El gol de Pato és més de genialitat que de res més. I el de Thiago Silva, una gran rematada que pot arribar al minut 92 o al 27. El marge de millora del Barça era en el joc que va fer per haver fet més gols. Més enllà? Ara com ara, res. Sí, un partit, contra l'Osasuna. Però no, la moda és treure conclusions definitives de qualsevol detall, en un sol moment. Són conclusions definitives fins a les següents, que a vegades arriben l'endemà mateix. Té raó Guardiola quan diu que no es viu del passat. Però n'hi ha que entenen que el present ha de ser un mal viure.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)