Ramiro Mayor, defensa del filial del Reial Saragossa, no s'ha pogut presentar aquesta setmana a les proves d'accés a la universitat, la selectivitat, perquè el seu entrenador, Juan Eduardo Esnáider, no li ho va permetre. Ho ha explicat aquesta setmana el diari El Heraldo de Aragón. L'ara tècnic exjugador del Saragossa i el Madrid, entre altres equips, posteriorment ha volgut fer entendre que tot ha estat un malentès, perquè com a mínim ha mig entès que s'havia equivocat greument. “Ramiro havia de preparar la selectivitat i em va dir que hauria de faltar a alguns entrenaments. Jo li vaig dir que això no podia ser i que intentés buscar altres fórmules. Va coincidir que me'n vaig haver d'anar a Madrid per un problema familiar i hi va haver un malentès”, va dir Esnáider a Radio Ebro l'endemà. Com a prova exculpatòria, hi va afegir: “Sóc pare de dos fills que juguen a futbol i que acaben d'entrar a la universitat.” Deu ser que l'entrenador de l'equip en què juguen no els ha impedit fer la selectivitat, com a mínim. A pesar del frustrat intent de disculpa d'Esnáider, el mal ja estava fet i això no s'arregla així com així. És possible que al jove Mayor li deixin fer la prova algun altre dia, però Esnáider s'ha cobert de glòria. La versió original del que va dir al jugador, davant dels seus companys, és aquesta: “Ets futbolista. Tens contracte professional. Els estudis són incompatibles amb el futbol. El que s'ha de fer quan acabes d'entrenar és descansar, no estudiar.” Déu n'hi do. Quina ideologia, la d'Esnáider. Al marge del desconeixement que té de la legislació laboral. Per molt contracte professional que tingui el jugador, l'empresa està obligada a donar-li permís per fer un examen oficial.

El que sap greu del cas, a part del dany particular al jugador, és també l'exemple, la constatació que encara hi ha entrenadors amb aquesta mentalitat avui dia. Fa una certa angúnia que un fet com aquest s'acabi convertint en notícia i que s'hagi de recordar un cop més que la pràctica de l'esport és només una part de la formació de les persones, i que tenir estudis ajuda tant els que no poden arribar a ser professionals a trobar una sortida com els que es poden guanyar la vida amb el futbol a tenir una alternativa quan es retirin. Arribats a aquest punt, ens pensàvem que el que era notícia era el contrari, que els clubs de futbol són els que mostren el seu orgull perquè tenen jugadors universitaris en els seus equips. Sense anar més lluny, la temporada passada Carles Folguera, el director de la Masia del Barça, presumia amb justícia que en el Barça B onze jugadors de la plantilla eren universitaris. Afortunadament el Barça no és una excepció. Cada vegada més els aspirants a futbolistes entenen que també s'han de formar acadèmicament. Els que haurien de passar una selectivitat són els que aspiren a ser entrenadors, en qualsevol esport i en qualsevol categoria. I no precisament de futbol.