Alguns diran que és justícia poètica, i no s'equivocaran, i altres que és un càstig a la supèrbia, i tampoc s'equivocaran. Últimament, cada vegada que Mourinho obre la boca s'ha empassar les seves paraules, amb la dosi que verí que això suposa. Des que Guardiola li va atorgar el títol de “puto amo” de les sales de premsa, o bé hi envia el seu segon o bé ell en surt més enfangat del que hi entra. Tant en la prèvia del partit al camp del Llevant com després de la derrota, Mourinho es va cobrir de glòria pel que va sortir de la seva boca i el que va passar al camp. Obsessionat com està amb el Barça i, sobretot, cada vegada més amb Pep Guardiola, no es va poder estar d'ironitzar sobre el que havia dit el tècnic del Barça en la seva última roda de premsa: “Aquest any probablement no guanyarem res. Si us agrada el titular, aquí el teniu.” La gent que viu enfadada no sol conviure bé amb la ironia. I el tècnic portuguès, que viu enfadat amb el món, va forçar massa la ironia: “Nosaltres lluitarem per no jugar la Liga Adelante. A veure si fem 40 punts i la temporada que ve continuem a primera.” Però com que una de les gràcies de la ironia és que no te l'hagis d'empassar de seguida, Mourinho s'hauria hagut de curar en salut abans de jugar en un camp d'un equip que sí que té com a objectiu real la salvació. Bé, ja sabem què va passar a l'estadi Ciutat de València.

Que Mourinho sembla que hagi trepitjat merda des que Guardiola el va nomenar “puto amo” de la xerrameca ja comença a no ser novetat. Però del que Mourinho va dir en les compareixences prèvia i posterior encara criden més l'atenció altres coses, més reveladores de la seva percepció distorsionada de la realitat. Potser ja ni tan sols és voluntat de manipular-la, sinó realment els símptomes d'un desequilibri. Com pot ser, si no, que digués això abans del partit: “Sabem que el Llevant juga a casa i que pot, dins el reglament, tenir el camp sense aigua i amb la gespa més alta del que és normal.” El camp sec. La gespa alta. Ell, que també ho practica, i que se suposa que ho fa perquè beneficia el seu equip.

Entre moltes altres coses, com ara buscar diversos culpables de la derrota però sense explicar per què el seu equip va jugar tan malament, la seva memòria selectiva el va portar a exposar la paranoia de queixar-se que el Llevant “sap provocar i perdre el temps”. Ell, que pel zero al marcador és capaç de fer desaparèixer la pilota. Ell, que envia els seus jugadors en massa a protestar qualsevol decisió arbitral. Ell, que els exigeix tanta tensió física i mental que a la més petita perden el control d'una manera inadmissible. Mourinho va utilitzar el terme “hàbitat hostil” per justificar-se. En català li diríem que si no vols pols no vagis a l'era o que qui sembra, recull. Per “hàbitat hostil”, el que ell va crear en la sèrie de quatre clàssics. Un hàbitat on haurà de fer lloc a Neymar. Però això ja serà un altre dia. I poden haver passat tantes coses...