El Madrid pagarà 60 milions al Santos per fitxar Neymar. A més d'altres excessos, com convertir Rudy Fernández en el jugador més ben pagat d'Europa. Pagant traspassos de jugadors de futbol Florentino Pérez haurà gastat 475 milions en tres anys. M'encanta que a canvi només hagi guanyat una copa, però per al que vull argumentar, és del tot irrellevant.

No sóc economista, però invertir 475 milions en actius de capital –els jugadors serien això en un equip de futbol, les màquines que fabriquen el producte– en tres anys dóna una mitjana de gairebé 160 per any, justament la tercera part del pressupost 2011/12 (480 milions). En una anàlisi rigorosa s'haurien de fer dues afirmacions: que si ha calgut fer aquesta inversió és que els actius de capital substituïts (recordem, els jugadors anteriors) estaven completament obsolets, i que aquest ritme –un terç del pressupost anual en amortitzacions– és insostenible a llarg termini llevat que creixin els ingressos. I en el cas del Madrid, difícilment serà així, perquè la majoria de partides ja han tocat sostre, perquè l'equip no guanya i així no hi ha potencial del creixement, perquè si els ingressos de televisió han de variar serà cap avall i perquè els atípics que podrien generar-se anys enrere amb operacions immobiliàries –per entendre'ns, la venda del Bernabéu per fer-hi pisos– ja no són oli en un llum. Ni és fàcil trobar comprador per megaoperacions d'aquest tipus ni és tan clar que les plusvàlues de l'any 2011 donessin per fer un camp nou, continuar comprant jugadors a ritme de més de 150 milions per temporada i, de passada, anar retallant deute.

Hem arribat al moll de l'os. El deute del Madrid sí que és galàctic. El del Barça, Déu n'hi do, però la nova junta el va retallant i assumint. Dissabte es presentaran els comptes a l'aprovació de l'assemblea i es veurà. Però tornem al Madrid. Destriar el gra de la palla no és fàcil al club blanc. 500, 700 milions de deute, projeccions que parlen de 1.000 ben aviat... És igual. L'any 2009 es donava per cert que el Madrid havia d'afrontar un deute a curt termini (un any) de 330 milions que no ha pogut fer altra cosa que créixer. No sé en quant es valoren els actius circulants del club (existències de material i ingressos pendents per la venda de jugadors o contractes televisius) però, o s'ha refinançat el deute per reduir l'exigible a curt termini o la situació del Madrid és de fallida financera.

En una societat anònima esportiva la sortida és clara: concurs de creditors i un interventor judicial que decideixi què es pot fer i què no. En un club esportiu, la pilota es pot anar fent grossa, enorme, mentre vagis pagant els deutes amb Hisenda –renegociats, per descomptat– i si ets el Madrid, amb quatre engrunes a l'any ja n'hi ha prou. L'any 2008 el deute dels clubs amb Hisenda era de 607 milions. Tampoc no cal ser catedràtic per intuir que no haurà fet altra cosa que pujar en tres anys de crisi accelerada. No em val la cantarella que els clubs són privats, perquè els bancs també ho són i bé que tenen un regulador que els vigila. O s'intervé d'ofici en el Madrid, s'audita tot el que es pugui auditar i s'actua en conseqüència, o la ceguesa dels seus socis compromissaris portarà el club a una catàstrofe que, com que és el Madrid i “Hacienda somos todos”, acabarem pagant un altre cop entre tots. I amb la conjuntura actual, si fos així, seria prou causa de revolta social. A tots ens han rebaixat el sou i ens collen amb impostos i taxes. Ben bé a tots no: hi ha qui és víctima d'un ERO o directament l'han despatxat. Per tant, tolerància zero. S'ha de posar fi a la bogeria del Madrid. I si Zapatero o Rajoy no ho gosen fer, que vingui Robin Hood.